Visita el web Consciència i Psicologia Integral

Visita el web Consciència i Psicologia Integral
Aquest bloc ja no s'actualitza des de finals de 2015. Per a més informació clica sobre la imatge.

Què ofereixo?

Acompanyo persones en el seu procés de creixement personal i espiritual,
ajudant-les a actualitzar els seus recursos i potencials. Per a això utilitzo principalment
la Kinesiologia Holística i Emocional, la Psicoteràpia Integradora Humanista i la Teràpia de Sanació Prànica.

A través de la Kinesiologia, la Psicoteràpia Humanista
i la Sanació Prànica es poden tractar:

· Problemes físics: mals d’esquena, dolors de causa desconeguda, còlon irritable,
dolors menstruals, fatiga crònica, etc.
· Problemes psicològics: estrès, ansietat, depressió, insomni, etc.
· Desequilibris energètics

Des del meu punt de vista, la salut i la felicitat tenen molt a veure amb el procés constant de desprendre’s
d’allò que a un ja no li serveix (i li provoca patiment) i actualitzar-ho per altres formes de fer més adaptades a les noves situacions i recursos que té.
Així doncs, el meu paper com a terapeuta és facilitar aquests canvis i acompanyar les persones
en alguns dels passos del seu camí de creixement.

Si vols millorar la teva salut global i augmentar el teu benestar i felicitat, posa't en contacte amb mi.

On em trobareu?

Al Centre de Salut Tertúlia de Sant Cugat, c/Girona, 13.

Contacte

Roser Tordera i Fondevila

Tel. 690 66 39 57

roser.tordera(at)gmail.com

dijous, 1 de novembre de 2012

UNITAT I SEPARACIÓ



Des del punt de vista espiritual, es dóna molta importància a les experiències d’unitat, de sentir que som un amb el Tot. Malgrat això, és important ser conscients que pel fet de viure a la Terra, de ser éssers humans, estem en una experiència de dualitat. Ho podem observar perquè tot el que existeix té el seu contrari (i els conseqüents matisos): blanc i negre, alegria i tristesa, sud i nord, treball i descans, estar despert i dormir, dependència i independència, felicitat i infelicitat, unió i divisió...
A nivell psicològic, alguns processos de separació són indispensables per estar sans i augmentar el creixement personal i espiritual. Per exemple, el procés normal de maduració d’una persona comporta una separació progressiva dels cuidadors. La simbiosi física inicial amb la mare segueix després de néixer a un nivell psicològic. I sort d’això perquè una criatura no té desenvolupades totes les característiques per poder sobreviure (no pot protegir-se ni caminar, no té desenvolupat el raonament lògic adult, no sap com gestionar les emocions, no coneix les normes socials i de convivència, etc). A mesura que creix, és important que els pares vagin retirant-se progressivament de les funcions que ocupaven perquè el fill pugui assajar-les i desenvolupar-les, és a dir, madurar. En aquest camí tot sovint hi ha dificultats i, fins i tot, moltes persones passen per la vida sense haver finalitzat aquest procés d’individuació (de vegades la dependència parental s’acaba substituint per altres dependències com la de parella). En el llibre L’art d’estimar, Erich Fromm explica que el procés de madurar i esdevenir un individu diferent dels altres, únic, és un requisit necessari per poder desenvolupar l’art d’estimar. L’autor parla de l’amor madur com l’element que ens permet experimentar la unitat sense renunciar a la individualitat:
“El que compta és que sapiguem a quin tipus d’unió ens referim quan parlem d’amor. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica? (...) Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor madur és una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home, una força que travessa les parets que separen l’home del proïsme, que l’uneix amb els altres; l’amor li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i, tot i això, li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor, es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un, però continuen sent dos.”
Per un altre cantó, més a nivell social,  aquests dies el debat sobre la independència de Catalunya està a l’ordre del dia i voldria comentar-lo (molt per sobre) des del punt de vista que aquí estic tractant. D’una banda, sembla que el procés que estem fent com a humanitat fa passos cap a la unió (amb la polaritat avantatges/desavantatges ben present, com en el cas de la globalització) i que això pot ser molt desitjable, sobretot si és en termes de responsabilitzar-nos del nostre paper en el planeta. D’altra banda, alguns col·lectius, regions, etc. avancen cap a la diferenciació i fins i tot proposen la creació de nous estats. Té sentit posar noves fronteres? Encara que la pregunta podria donar per escriure un llibre sencer i sembla un tema que poc té a veure amb la meva professió, m’agradaria assenyalar alguns aspectes de la relació entre Catalunya i Espanya per entendre si és saludable o no. Primerament, podem analitzar com es va iniciar la unió: en el cas de Catalunya formant part d’Espanya va començar quan va perdre la Guerra de Successió i va ser ocupada (s. XVIII); evidentment, no va ser una unió volguda per les dues parts. Podem seguir observant el tipus de relació que es va establir amb la unió: un cop perduda la guerra, es van imposar les lleis, la llengua, la moneda, etc. de Castella, en una clara relació de dominador/dominat. Un altre element important és observar la manera com la relació ha evolucionat: des del meu punt de vista, encara estem molt lluny de tenir una relació de respecte mutu, en què cada part pugui mantenir la seva individualitat i integritat, és a dir, és una relació poc saludable i amb molt poc “amor madur”.
Així doncs, paradoxalment, algunes divisions socials poden portar a unions més elevades en el sentit de relacions més igualitàries i respectuoses. M’imagino una relació entre Catalunya i Espanya en què cada una respecta l’altra i ja no cal una actitud d’atac o de defensa constants: els límits estan clars i ja no s’envaeix l’espai de l’altre (ni per dominar-lo ni per fer-lo canviar). A més, aquesta separació dóna l’oportunitat de desenvolupar tot el potencial de cada part, que podrà fer créixer aquelles capacitats que havia cedit a l’altra. Es pot pensar de la mateixa manera per a les relacions entre persones. Dues persones adultes que estan “enganxades” i que “no poden viure l’una sense l’altra” estan descomptant moltes de les seves capacitats perquè inconscientment han cedit una part del seu poder en l’altra. De fet, una persona psicològicament sana és aquella que pot fondre’s amb una altra durant la trobada i després recuperar els seus límits havent-se enriquit amb la relació. En altres paraules, es mou dins de la polaritat unió/separació sense quedar atrapada a cap dels extrems. També en el pla espiritual, l’anhel per aconseguir la unitat des del menyspreu a la dualitat és una espiritualitat poc sana (i probablement una trampa de l’ego). En definitiva, el camí de la unitat passa indefectiblement per la integració de totes les parts, passa per acollir tot el que vivim durant la nostra existència, ja siguin experiències d’unió o de separació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada