Visita el web Consciència i Psicologia Integral

Visita el web Consciència i Psicologia Integral
Aquest bloc ja no s'actualitza des de finals de 2015. Per a més informació clica sobre la imatge.

Què ofereixo?

Acompanyo persones en el seu procés de creixement personal i espiritual,
ajudant-les a actualitzar els seus recursos i potencials. Per a això utilitzo principalment
la Kinesiologia Holística i Emocional, la Psicoteràpia Integradora Humanista i la Teràpia de Sanació Prànica.

A través de la Kinesiologia, la Psicoteràpia Humanista
i la Sanació Prànica es poden tractar:

· Problemes físics: mals d’esquena, dolors de causa desconeguda, còlon irritable,
dolors menstruals, fatiga crònica, etc.
· Problemes psicològics: estrès, ansietat, depressió, insomni, etc.
· Desequilibris energètics

Des del meu punt de vista, la salut i la felicitat tenen molt a veure amb el procés constant de desprendre’s
d’allò que a un ja no li serveix (i li provoca patiment) i actualitzar-ho per altres formes de fer més adaptades a les noves situacions i recursos que té.
Així doncs, el meu paper com a terapeuta és facilitar aquests canvis i acompanyar les persones
en alguns dels passos del seu camí de creixement.

Si vols millorar la teva salut global i augmentar el teu benestar i felicitat, posa't en contacte amb mi.

On em trobareu?

Al Centre de Salut Tertúlia de Sant Cugat, c/Girona, 13.

Contacte

Roser Tordera i Fondevila

Tel. 690 66 39 57

roser.tordera(at)gmail.com

dissabte, 22 de desembre de 2012

SOLSTICI D’HIVERN



Fa un temps que estic fent canvis profunds, un procés que va des del nucli cap enfora. Aquestes transformacions internes s’estan traduint inevitablement en externes. Al setembre vaig començar en un nou espai, al Centre de Salut Latay de Sant Cugat, i ara materialitzo simbòlicament aquest procés de transformació a través del canvi d’imatge del meu perfil professional. Estic fent targetes noves, ara el bloc té un disseny diferent, he canviat la meva foto... fins i tot la forma d’explicar el que faig ha canviat.
M’agrada aprofitar el dia d’avui per donar a conèixer aquestes novetats. Perquè ja és hivern, perquè aquesta nit ha sigut la més llarga de l’any i és des del lloc més fosc i profund que sorgeix l’inici de la vida, cada cop amb més i més llum.
Us desitjo molt bones festes!
Que les benediccions d’amor, alegria, prosperitat, bona salut i felicitat us arribin amb força!

dijous, 1 de novembre de 2012

UNITAT I SEPARACIÓ



Des del punt de vista espiritual, es dóna molta importància a les experiències d’unitat, de sentir que som un amb el Tot. Malgrat això, és important ser conscients que pel fet de viure a la Terra, de ser éssers humans, estem en una experiència de dualitat. Ho podem observar perquè tot el que existeix té el seu contrari (i els conseqüents matisos): blanc i negre, alegria i tristesa, sud i nord, treball i descans, estar despert i dormir, dependència i independència, felicitat i infelicitat, unió i divisió...
A nivell psicològic, alguns processos de separació són indispensables per estar sans i augmentar el creixement personal i espiritual. Per exemple, el procés normal de maduració d’una persona comporta una separació progressiva dels cuidadors. La simbiosi física inicial amb la mare segueix després de néixer a un nivell psicològic. I sort d’això perquè una criatura no té desenvolupades totes les característiques per poder sobreviure (no pot protegir-se ni caminar, no té desenvolupat el raonament lògic adult, no sap com gestionar les emocions, no coneix les normes socials i de convivència, etc). A mesura que creix, és important que els pares vagin retirant-se progressivament de les funcions que ocupaven perquè el fill pugui assajar-les i desenvolupar-les, és a dir, madurar. En aquest camí tot sovint hi ha dificultats i, fins i tot, moltes persones passen per la vida sense haver finalitzat aquest procés d’individuació (de vegades la dependència parental s’acaba substituint per altres dependències com la de parella). En el llibre L’art d’estimar, Erich Fromm explica que el procés de madurar i esdevenir un individu diferent dels altres, únic, és un requisit necessari per poder desenvolupar l’art d’estimar. L’autor parla de l’amor madur com l’element que ens permet experimentar la unitat sense renunciar a la individualitat:
“El que compta és que sapiguem a quin tipus d’unió ens referim quan parlem d’amor. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica? (...) Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor madur és una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home, una força que travessa les parets que separen l’home del proïsme, que l’uneix amb els altres; l’amor li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i, tot i això, li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor, es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un, però continuen sent dos.”
Per un altre cantó, més a nivell social,  aquests dies el debat sobre la independència de Catalunya està a l’ordre del dia i voldria comentar-lo (molt per sobre) des del punt de vista que aquí estic tractant. D’una banda, sembla que el procés que estem fent com a humanitat fa passos cap a la unió (amb la polaritat avantatges/desavantatges ben present, com en el cas de la globalització) i que això pot ser molt desitjable, sobretot si és en termes de responsabilitzar-nos del nostre paper en el planeta. D’altra banda, alguns col·lectius, regions, etc. avancen cap a la diferenciació i fins i tot proposen la creació de nous estats. Té sentit posar noves fronteres? Encara que la pregunta podria donar per escriure un llibre sencer i sembla un tema que poc té a veure amb la meva professió, m’agradaria assenyalar alguns aspectes de la relació entre Catalunya i Espanya per entendre si és saludable o no. Primerament, podem analitzar com es va iniciar la unió: en el cas de Catalunya formant part d’Espanya va començar quan va perdre la Guerra de Successió i va ser ocupada (s. XVIII); evidentment, no va ser una unió volguda per les dues parts. Podem seguir observant el tipus de relació que es va establir amb la unió: un cop perduda la guerra, es van imposar les lleis, la llengua, la moneda, etc. de Castella, en una clara relació de dominador/dominat. Un altre element important és observar la manera com la relació ha evolucionat: des del meu punt de vista, encara estem molt lluny de tenir una relació de respecte mutu, en què cada part pugui mantenir la seva individualitat i integritat, és a dir, és una relació poc saludable i amb molt poc “amor madur”.
Així doncs, paradoxalment, algunes divisions socials poden portar a unions més elevades en el sentit de relacions més igualitàries i respectuoses. M’imagino una relació entre Catalunya i Espanya en què cada una respecta l’altra i ja no cal una actitud d’atac o de defensa constants: els límits estan clars i ja no s’envaeix l’espai de l’altre (ni per dominar-lo ni per fer-lo canviar). A més, aquesta separació dóna l’oportunitat de desenvolupar tot el potencial de cada part, que podrà fer créixer aquelles capacitats que havia cedit a l’altra. Es pot pensar de la mateixa manera per a les relacions entre persones. Dues persones adultes que estan “enganxades” i que “no poden viure l’una sense l’altra” estan descomptant moltes de les seves capacitats perquè inconscientment han cedit una part del seu poder en l’altra. De fet, una persona psicològicament sana és aquella que pot fondre’s amb una altra durant la trobada i després recuperar els seus límits havent-se enriquit amb la relació. En altres paraules, es mou dins de la polaritat unió/separació sense quedar atrapada a cap dels extrems. També en el pla espiritual, l’anhel per aconseguir la unitat des del menyspreu a la dualitat és una espiritualitat poc sana (i probablement una trampa de l’ego). En definitiva, el camí de la unitat passa indefectiblement per la integració de totes les parts, passa per acollir tot el que vivim durant la nostra existència, ja siguin experiències d’unió o de separació.

dijous, 26 de juliol de 2012

UNA PERSONA, DUES MIRADES



Hi ha diverses formes de viure l’experiència d’una mateixa, dels altres i del món. Però, a grans trets, es poden diferenciar dues maneres que crec que són contraposades, encara que normalment coexisteixen en tots nosaltres.
De vegades, no m’agrada com actuo o com sóc. Són les mateixes vegades que tinc una lluita interna més o menys evident, en què una part de mi voldria fer-ne fora una altra, o com a mínim tapar-la perquè ningú la vegi. D’altres, en canvi, vaig a la una i tot està bé com està. En el meu sistema format de subsistemes interrelacionats, cada part aporta el que bonament pot.
En certs moments, tot m’afecta i estic a la que salto. Qualsevol cosa la visc com un atac i, per tant, m’he de defensar. El meu valor està en joc en aquell comentari o en la mirada de l’altre, o sigui que he de demostrar que sóc bona, molt bona. I, si cal, competir per sotmetre l’altre i quedar per sobre. O a l’altre extrem: tothom és millor que jo, la meva opinió no és important, no val la pena intentar res perquè segur que em sortirà malament. Però tot això està dins del mateix sac. L’altra mirada és la de la consciència que res del que faci, digui o sigui pot afectar el meu valor com a persona. Només pel fet de ser persona ja tinc el mateix valor que qualsevol altra, ni més ni menys, i estic dotada d’una dignitat essencialment inviolable. Això em permet respectar-me i respectar els altres i, la consciència que de vegades no puc estar en aquesta posició (estic a la d’abans), em permet entendre l’altre sense qüestionar el meu valor. Des d’aquí res és personal, cadascú fa el millor que pot a cada moment.
Hi ha dies que sóc intolerant amb els actes dels altres perquè algunes coses són inacceptables i és impossible que no sàpiguen que allò és bàsic. Com pot ser que no se n’adoni? Jo no ho faria pitjor ni volent. Altres cops, el punt de mira sóc jo mateixa i llavors tinc molt bona punteria. Em jutjo i em condemno, em castigo perquè fent les coses tant malament no em mereixo res de bo. Però altres dies estic en una posició diferent. Sé i sento amb tot el meu ser que cadascú té una història i circumstàncies, unes experiències que l’han portat fins on està. No tinc cap dret a jutjar ningú perquè no conec les vivències que l’han portat a fer això que no m’agrada. Ni tampoc em jutjo a mi perquè sé que faig el millor que puc a cada moment. Això sí, aprenc de cada experiència.
De vegades penso que el món és una merda i que està ple de gent dolenta, mentidera i avariciosa. Que tot està perdut i no hi ha res a fer perquè als que manen només els interessen els diners. O, al contrari: el món és fantàstic i qui no està bé és perquè vol. Jo controlo tot el que em passa i creo el món que vull per a mi. Altres vegades, des de l’altra mirada, reconec la complexitat del món. Tinc present que les condicions socials em condicionen però que les meves accions individuals i col·lectives acaben formant les condicions socials. Sóc conscient que vivim en un context difícil per a moltes persones i jo procuro crear-me bones circumstàncies per tirar endavant els meus projectes. A més, tinc ganes de contribuir a crear una societat millor des de l’amor cap a mi i cap als altres. És a dir, faig tot el que està a les meves mans i accepto allò que no ho està.
I, com que no goso posar un nom definitiu per a aquestes dues formes de funcionar, deixo a l’aire algunes parelles que podrien anar a banda i banda. Personalitat vs. Essència, Ego vs. No-ego, Amor des de l’escassetat vs. Amor des de l’abundància, Divisió vs. Unitat, ... En fi, segur que se’n poden treure moltes més. Alguna proposta?


dimecres, 13 de juny de 2012

CAMINS



Ahir reflexionava amb un amic sobre el camí d’anar creant la meva pròpia forma d’exercir aquesta professió que no sé ben bé quin nom posar-li: kinesiòloga, terapeuta alternativa, acompanyant de processos?
Mica en mica vaig descobrint i elaborant la meva manera de fer. Trobo molt bé que hi hagi persones que es concentrin a aprofundir en una sola tècnica i la portin a terme amb precisió. Cada mètode s’ha de conservar perquè arribi a molta gent i amb tota la seva potència. En aquest sentit estic molt agraïda a la Sanació Prànica per tot el que m’aporta, pels mestres que tinc, per l’aprenentatge que vaig fent i també per la proposta de camí espiritual amb l’Arhatic Yoga. Tot i això, jo sóc de vocació integradora. Cada cop sóc més conscient que per a mi les tècniques són eines per poder acompanyar persones i que m’agrada adequar-les a qui tinc davant, al seu moment vital i al que vol treballar.
Vaig tenir la sort que la Kinesiologia Holística fos el meu primer contacte terapèutic i de formació. És una tècnica integradora de per sí, que em permet anar-hi sumant tot allò que aprenc dels estudis i de la meva experiència. Estic profundament agraïda d’haver tingut al Francesc Marieges com a professor, una persona que entrega els coneixements al servei del camí de cada persona perquè cada terapeuta la pugui aplicar d’acord amb la seva idiosincràsia. I veritablement m’estic prenent la llibertat d’adaptar la Kinesiologia Holística i de reinventar-la al que jo sóc.
Darrerament, els estudis de Psicologia i sobretot el Màster de Psicoteràpia Integradora Humanista també m’estan aportant moltíssim: perspectives teòriques que concorden amb els meus valors i la meva forma d’entendre la relació terapèutica, tècniques que provenen de diferents models per aplicar segons les necessitats de cada moment, etc. Fa temps pensava que hauria d’anar estudiant models per aquí i per allà (Gestalt, Anàlisi Transaccional, Teràpia Familiar Sistèmica, Tècniques Psicocorporals, ...) per poder agafar el millor de cada casa i integrar-los a la meva manera però he tingut la sort de trobar un model integrador fet amb rigor i saviesa a l’Institut Erich Fromm (on faig el màster).
La meravella de tot això és que puc dedicar-me al que més desitjo i em fa feliç, acompanyar persones en els seus processos vitals. I que en aquest donar suport als camins dels altres jo també aprenc i creo el meu camí.
Moltes gràcies a tots.


dijous, 9 de febrer de 2012

HA LLEGADO EL TIEMPO



En aquesta ocasió penjo un article de la Sandra Aisenberg que m’ha agradat:
Esta es una buena época para sacar nuestros dones a la luz. ¿Es nuestra vida un reflejo de lo que realmente somos?
Si no es así ¿qué es lo que no nos deja dar lo mejor de nosotros mismos?
Es un buen momento para preguntas y también para encontrar respuestas y comenzar a alinear nuestra energía hacia el lugar correcto. Si nos concentramos en un punto, la expansión  será aún mayor.
Los canales de comunicación son nuestra vía de acceso al mundo interno y externo. Siempre necesitamos preguntarnos ¿Quién soy? ¿Qué quiero? ¿Qué elijo? ¿De dónde vengo? ¿Hacia dónde quiero ir? y escuchar las respuestas que provienen de nuestro interior. Si esta comunicación con nosotros mismos está bloqueada, nuestra comunicación con el exterior no es clara ya que se encuentra teñida de demandas inconscientes hacia los demás exigiendo respuestas que sólo pueden provenir de nuestra sabiduría interna.
Éste es un buen momento para plantearnos qué objetivos nos proponemos para este año, qué cambios queremos hacer en nuestra vida y qué pasos vamos a dar para ponernos en marcha. La corriente del mundo tiene cada vez más fuerza. Necesitamos poner toda nuestra energía  para no ser llevados por ella. Escuchar muy profundamente nuestro interior para no hacer otra cosa que lo que nuestro corazón nos está diciendo.
Si nos conectamos con nosotros mismos y nuestras propias necesidades podemos establecer un vínculo más sano con los demás, especialmente con nuestros hijos. Cuanto más pequeño es el niño, más depositario es de todas nuestras necesidades no resueltas y esta incomunicación con nosotros nos lleva a una incomunicación con ellos más allá de todas las palabras que podamos expresar.
Muchas veces menospreciamos a los niños por su corta edad, como si la edad y la conciencia tuvieran una relación directa. Es cierto que quienes llegamos  antes a este mundo tenemos  más experiencia en el plano terrenal (en el mejor de los casos) pero esto no implica una mayor comprensión de las realidades más sutiles y multidimensionales que hacen a la experiencia del ser humano.
Los niños necesitan que los reconozcamos  y les demos un espacio para participar abiertamente en la transformación de las estructuras obsoletas que rigen en nuestra sociedad. Tienen mucho para aportar.
Mirémoslos, escuchémoslos y comprendamos su lenguaje. Ellos muestran con la acción, hablan con la imagen y sienten con el corazón.
Los niños de hoy tienen una serie de características que por chocar con la vieja estructura se consideran como problemáticas. Si podemos verlas a la luz de un nuevo paradigma, podremos considerarlas como las semillas y los potenciales que ellos traen para construir juntos una nueva sociedad.
Sólo necesitan que volvamos a conectar con quienes somos para poder habilitarles una conexión real consigo mismos y su verdadera identidad.
Éste es el mayor gesto de amor que podemos brindarles, permitirles ser quienes son.
Es tiempo de acción… recordemos y pongámonos en marcha... hagámoslo juntos.
Sandra Aisenberg
Més informació a http://sandraisenberg-nuevoscodigos-adh22.blogspot.com