Visita el web Consciència i Psicologia Integral

Visita el web Consciència i Psicologia Integral
Aquest bloc ja no s'actualitza des de finals de 2015. Per a més informació clica sobre la imatge.

Què ofereixo?

Acompanyo persones en el seu procés de creixement personal i espiritual,
ajudant-les a actualitzar els seus recursos i potencials. Per a això utilitzo principalment
la Kinesiologia Holística i Emocional, la Psicoteràpia Integradora Humanista i la Teràpia de Sanació Prànica.

A través de la Kinesiologia, la Psicoteràpia Humanista
i la Sanació Prànica es poden tractar:

· Problemes físics: mals d’esquena, dolors de causa desconeguda, còlon irritable,
dolors menstruals, fatiga crònica, etc.
· Problemes psicològics: estrès, ansietat, depressió, insomni, etc.
· Desequilibris energètics

Des del meu punt de vista, la salut i la felicitat tenen molt a veure amb el procés constant de desprendre’s
d’allò que a un ja no li serveix (i li provoca patiment) i actualitzar-ho per altres formes de fer més adaptades a les noves situacions i recursos que té.
Així doncs, el meu paper com a terapeuta és facilitar aquests canvis i acompanyar les persones
en alguns dels passos del seu camí de creixement.

Si vols millorar la teva salut global i augmentar el teu benestar i felicitat, posa't en contacte amb mi.

On em trobareu?

Al Centre de Salut Tertúlia de Sant Cugat, c/Girona, 13.

Contacte

Roser Tordera i Fondevila

Tel. 690 66 39 57

roser.tordera(at)gmail.com

dimecres, 21 de desembre de 2011

BON NADAL!



A mesura que els dies s’escurcen, la natura es despulla del que ja no li cal i desemboca en l’hivern.

Arriba Nadal i també les nits més llargues de l’any. Arriba una època de recolliment interior, de foscor. I és que no hi ha llum sense obscuritat. Aquests dies són una oportunitat immillorable per sentir i explorar dins nostre. Tot i el ritme frenètic que ens envolta, la natura ens brinda unes condicions fantàstiques per viure’ns amb profunditat.

Segons la Medicina Tradicional Xinesa, estem entrant en la fase aigua, la de més foscor, la més introspectiva, però també la que conté l’origen de la vida, la que emmagatzema un potencial de creació més elevat.

En la nostra cultura celebrem el naixement de Jesús per aquestes dates, la màxima expressió de la creació. Nosaltres també podem aprofitar aquests dies per sintonitzar-nos amb el ritme natural, per acabar de desprendre’ns de les coses velles i, des del silenci, des del buit, enfocar-nos en la nova creació, renéixer com a éssers nous. Una forma d’encaminar-nos cap al cicle que comença és escriure uns propòsits per al nou any.

Espero que gaudiu d’aquestes festes i que assaboriu tot el que ens porta l’hivern.


diumenge, 16 d’octubre de 2011

VET AQUÍ UN CONTE



Hi havia una vegada, en un poble remot d’un temps desconegut, una nena que li agradava jugar pels prats i olorar les floretes. Ella podia veure els fullets del bosc i les fadetes que vivien entre les flors. Un dia, mentre observava un esquirol que estava enfilat a dalt d’un pi, un ocellet se li va acostar i, a cau d’orella, li va dir:
-          Jo sé que pots escoltar el bosc i tots els éssers que hi habiten. Pots entendre el que et dic i això no ho sap fer tothom.
-          Ah no? Em pensava que tothom podia escoltar el que diuen els arbres i el que expliquen les fades del bosc.
-          Doncs no. Moltes persones han perdut aquesta capacitat. Els nens i les nenes sí que en saben, però a mesura que es fan grans aprenen a deixar d’escoltar aquestes veus i, finalment, ja ni les senten.
-          I això per què?
-          Perquè als adults els fa por.
-          Quina llàstima, és molt bonic comunicar-se amb la natura.
-          Tens raó. A més, ara és temps que els humans pugueu tornar a entendre la mare Terra i tots els seus habitants.
-          I com es pot aconseguir?
-          Precisament per això he vingut a parlar amb tu. Aquest do tan especial que tens el pots compartir amb els teus germans i contribuir així a que el procés de canvi de la Terra es faci amb més consciència.
-          Però jo no sé relacionar-me gaire bé amb les altres persones, per això m’agrada més estar al bosc.
-          Tranquil·la. Estic convençut que trobaràs la manera de fer-ho.
I l’ocellet, tot batent les ales cap al cel, va afegir:
-          Confiem en tu, només tu pots tenir aquest paper! Ànims!
Quan la nena va tornar cap al poble estava tota capficada. Ni tan sols es va adonar que passava pel costat de la mata de farigola que tan li agradava olorar cada vegada. No parava de donar voltes a les paraules de l’ocellet i a com fer-s’ho per ajudar-lo.
En arribar a casa, va fer un primer intent amb el pare:
-          Pare, tu pots sentir el que diuen els arbres i les plantes i els animalets?
-          A què ve això?
-          És que és molt important que els escoltem perquè la mare Terra està canviant.
-          Filla, no m’atabalis que no estic per jocs de nens.
La nena, en veure que no li feia cas, ho va provar amb la mare:
-          Mare, saps que els animals parlen?
-          Sí filla, els gats fan “miau” i les vaques “muuu”.
-          No! Vull dir que podem entendre què diuen!
-          Ai, filla, quina imaginació que tens. Ja és hora que comencis a tocar de peus a terra.
La nena, decebuda de la reacció dels pares, se’n va anar a dormir. Durant la nit, en somnis, una alzina se li va aparèixer i li va dir:
-          No et desanimis, bonica, algú que no pot escoltar profundament els altres tampoc pot sentir altres éssers vius.
L’endemà es va llevar recordant perfectament les paraules de l’alzina. Va decidir que ho aniria a explicar a algú que realment sabés escoltar, i qui millor que el metge del poble, que escoltava els problemes de tothom.
-          Senyor metge, vostè sap que els arbres i els animals parlen? Ens diuen coses molt importants.
-          Això no pot ser, filleta, perquè no tenen la boca i les cordes vocals com nosaltres.
-          Però jo els puc sentir!
-          És clar, els nens tenen molta imaginació i per això moltes vegades tenen un amic imaginari.
Amb el cap cot i tota trista, la nena va anar cap al bosc. El metge l’havia escoltat però tampoc havia servit de res. Una fada que estava asseguda sobre una flor li va dir:
-          Que estàs trista, amiga meva?
-          Sí, he d’explicar a tothom que poden escoltar-vos però ningú em fa cas.
-          Saps què passa? Només qui pot escoltar dins seu et podrà entendre. A mi tan sols em veuen els que miren amb els ulls del cor.
-          Doncs no sé com fer-ho perquè em facin cas!
-          L’única manera és a través de l’amor. L’amor és el camí per desfer la por i obrir-se a allò desconegut.
La nena va notar que el que li havia dit la fada era molt important però necessitava temps per assimilar-ho. Així que va buscar un raconet per seure tranquil·lament, va tancar els ulls i va deixar que les paraules que acabava d’escoltar ressonessin dins seu. Tot va quedar en silenci, només l’acompanyava la seva respiració. I, de sobte, es va fondre amb els sons del bosc, amb la sensació de les cames tocant la terra i la brisa que l’acariciava.
De sota el melic li va brollar una intuïció: cada cop que inspirava agafava amor i confiança, com un regal que li oferia la Terra i tot el que en forma part.
Un noi jove, que passava per allà, va veure la nena i se la va quedar mirant. Un calfred li va recórrer l’espinada i va saber que allà hi passava alguna cosa important.
-          Perdona, et puc preguntar què estàs fent?
-          Formo part de la simfonia de la natura.
-          I la pots entendre?
-          Sí. És molt bonic entendre el que diuen.
-          M’encantaria que me n’ensenyessis.
I així va ser com la nena va ajudar el noi a tornar a connectar amb els arbres i les plantes, els animals i les pedres. Aquell noi, meravellat i feliç de poder haver après tot això, va fer córrer la veu. Mica en mica, nens, joves i grans van anar sentint la curiositat d’entendre la Terra i anaven a trobar la nena al bosc per aprendre el que havien sentit anomenar.
I així va ser com la brisa de la consciència es va escampar per totes les cases. Per primera vegada, el Planeta Terra i tots els seus habitants caminaven junts en la mateixa direcció.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos,
que els sembla un conte meravellós.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat,
aquesta història tot just ha començat.

dimecres, 27 de juliol de 2011

APORTACIONS DE LA KINESIOLOGIA HOLÍSTICA



Darrerament, el nombre de tècniques  per tractar-se d’una forma “natural” o “alternativa” a la medicina convencional ha augmentat moltíssim. A més, cada cop hi ha més persones que tenen en compte formes diferents per aconseguir una major salut i benestar. En aquest article m’agradaria destacar alguns dels trets diferencials que la Kinesiologia Holística pot aportar dins del mar de possibilitats per escollir.

Primerament, és una tècnica holística (del mot grec hólos, que significa 'total') és a dir que concep l’ésser humà en la seva totalitat en comptes d’aproximar-s’hi de manera parcial i fragmentada. És més, la pròpia forma de treballar integra els aspectes estructural, bioquímic, psicològic i subtil. Per tant, és possible (i, de fet, passa sovint) que estirant del fil en un malestar físic sorgeixi una compensació psicològica (com una creença limitant) i/o energètica (com per exemple un txakra debilitat).

En segon lloc, la Kinesiologia Holística permet escollir la forma més adequada de tractar una persona per a un problema determinat. Com que és el propi cos del pacient el que respon què prefereix, l’elecció deixa d’estar en mans del terapeuta i les seves especulacions racionals. En aquest cas, el terapeuta aporta les opcions que es poden triar segons la formació i les tècniques que hagi integrat en la seva pràctica professional.

Finalment, la forma de treballar en aquesta disciplina fa possible el respecte pel punt en què es troba la persona. Tot allò que surt durant una sessió, ja siguin coses conscients o inconscients, és perquè està preparada per abordar-ho. Moltes vegades els conflictes tenen “capes” i el que es pot canviar avui potser era necessari tenir-ho fa un any. És a dir, el treball no és en funció de com hauria de ser o què hauria de canviar sinó quina és la millor manera d’estar bé per a ella en aquest moment concret.

Aquestes són algunes de les aportacions la Kinesiologia Holística, que també depenen de la forma d’aplicar-la del o la terapeuta. Però més enllà d’aquesta disciplina, hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes (ja siguin físics o psicològics) i moltes tècniques que poden servir per acompanyar els diferents processos. L’important no és quina és millor ni pitjor, sinó quina és la més útil per a aquella persona, el moment en què està i el que vol tractar. I això, si un es deixa sentir, es pot saber.

dijous, 2 de juny de 2011

DECIDINT



Al llarg de la vida moltes vegades cedim parcel·les del nostre poder a altres persones. Per exemple, quan decidim que un científic que surt per la tele ho sap tot i jo no sé res. En part li estem donant el nostre criteri i la capacitat de decisió perquè atorguem molt prestigi a l’activitat científica. Sembla que sigui inqüestionable. Sembla, fins i tot, que no hi hagi cap altre saber vàlid i que el mètode científic no tingui limitacions.

Una altra forma de desposseir-nos de les nostres capacitats ocorre quan ens deixem endur per un núvol de tempesta que diu: “tot em surt malament”, “no puc”, “tota la culpa la tenen els altres”, “no serveixo per a res”, “tinc molt mala sort”, “per què tothom és feliç menys jo?”. Amb aquesta actitud realment és difícil aconseguir res ja que la percepció és que res depèn de tu. Llavors no hi ha res a fer perquè les coses vagin bé i es deixa d’intentar-ho. Potser la versió més estesa actualment del poc control sobre les nostres vides la trobem en el temps. Només cal parar l’orella en alguna conversa de cafè per sentir frases com “no tinc temps per a res” o “em falta temps”. Tenim la sensació que el temps ens arrossega, ens controla, però oblidem que en definitiva nosaltres hem triat fer tantes coses o tenir aquestes prioritats.

En qüestions de salut també tenim la il·lusió que els metges i terapeutes diversos tenen el poder de curar-nos, que nosaltres només podem anar-hi perquè ens salvin de tal o qual malestar amb la seva vareta màgica.

De vegades aquestes actituds ja ens estan bé però d’altres ens lamentem de la capacitat de decisió que hem perdut i no sabem com recuperar. Però el nostre poder sempre és nostre, ens pertany per molt temps que faci que l’haguem regalat. Nosaltres hem decidit, conscientment o no, fer-nos petits i indefensos i cedir capacitats que són nostres a un altre (o a molts altres!). Per tant, ho podem recuperar quan vulguem. De fet, mai hem perdut el poder de decidir sinó que hem decidit que decideixin per nosaltres.

De fet, la qüestió no és quina opció és millor o pitjor sinó què ens serveix a cada moment. Suposem que una dona és absolutament dependent del seu marit i creu que no pot viure sense ell. Potser necessita uns anys d’experimentar tota aquesta dependència i incapacitat per aprendre que el seu poder és seu i només ella el pot tornar a agafar... Sovint, per aprendre a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, ens cal haver-nos entrebancat pel camí uns quants cops. Tot i això, el cert és que triar una via o una altra té conseqüències. Hi ha camins que normalment comporten més patiment que d’altres, encara que tots serveixen per aprendre. Jo procuro, tant com puc, seguir el meu camí amb consciència i acompanyar les persones que volen fer el seu. Perquè penso que el procés d’anar assumint la responsabilitat que ens pertoca a cadascú és també el camí de la felicitat.