Visita el web Consciència i Psicologia Integral

Visita el web Consciència i Psicologia Integral
Aquest bloc ja no s'actualitza des de finals de 2015. Per a més informació clica sobre la imatge.

Què ofereixo?

Acompanyo persones en el seu procés de creixement personal i espiritual,
ajudant-les a actualitzar els seus recursos i potencials. Per a això utilitzo principalment
la Kinesiologia Holística i Emocional, la Psicoteràpia Integradora Humanista i la Teràpia de Sanació Prànica.

A través de la Kinesiologia, la Psicoteràpia Humanista
i la Sanació Prànica es poden tractar:

· Problemes físics: mals d’esquena, dolors de causa desconeguda, còlon irritable,
dolors menstruals, fatiga crònica, etc.
· Problemes psicològics: estrès, ansietat, depressió, insomni, etc.
· Desequilibris energètics

Des del meu punt de vista, la salut i la felicitat tenen molt a veure amb el procés constant de desprendre’s
d’allò que a un ja no li serveix (i li provoca patiment) i actualitzar-ho per altres formes de fer més adaptades a les noves situacions i recursos que té.
Així doncs, el meu paper com a terapeuta és facilitar aquests canvis i acompanyar les persones
en alguns dels passos del seu camí de creixement.

Si vols millorar la teva salut global i augmentar el teu benestar i felicitat, posa't en contacte amb mi.

On em trobareu?

Al Centre de Salut Tertúlia de Sant Cugat, c/Girona, 13.

Contacte

Roser Tordera i Fondevila

Tel. 690 66 39 57

roser.tordera(at)gmail.com

dilluns, 29 de novembre del 2010

PRIMER ANIVERSARI

Aquest mes fa 1 any que vaig començar l’aventura de ser terapeuta. Per mi és realment una aventura: sé d’on vinc i on sóc però no sé pas on em portarà. Cada nova persona que ve és un món que m’obre un ventall de noves possibilitats per aprendre de les persones i de mi mateixa. M’adono que acompanyant persones que fan el seu camí jo també vaig construint el meu. Durant aquest temps he après moltes coses i saber que sempre podré seguir aprenent m’entusiasma. Moltes gràcies a tothom.
I parlant d’aprendre, em ve al cap la cançó de Lluís Llach que acaba, amb molt encert, dient aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

LA BELLESA

Estic escoltant una cançó. De sobte m’he adonat que em produeix una sensació difícil de descriure, em fa sentir una espècie de pessigolleig que em recorre el cos, crec que puc sentir l’enorme bellesa d’aquesta peça. Però, quines coses són boniques? La bellesa està en algun lloc en particular? D’entrada diria que la bellesa deu dependre de qui observa. Això explica que una mateixa cosa la trobem preciosa en un moment i en un altre no li vegem res d’especial. Tinc la temptació de pensar que llavors la bellesa està només en la nostra mirada, en les oïdes... en els sentits i no pas en els objectes i en els éssers vius. Però intueixo que tot el que hi ha a l’univers és bell, o com a mínim té un potencial de bellesa. Perquè de vegades connecto amb aquest potencial i qualsevol cosa és especial, única i sorprenent. Us volia mostrar dos experiències meves de bellesa. La primera és sobre una vivència que vaig tenir a Londres l’any passat. Estava en un parc, asseguda en un banc senzill, de fusta, al voltant d’uns roures. En aquell moment em va sortir d’escriure el que em passava pel cap (i vaig procurar plasmar-ho de forma poètica, no sé si amb gaire encert).

El vent passa, sense cap fre.
La llum penetra entre una capa fina de núvols homogènia
i s’escola entre les fulles
creant una lleugera ombra.
Vull ser aquí, en aquest moment, dins meu.
No vull viure més fora de mi amb qualsevol excusa
per evadir-me de la vida i del dolor.
Vull endinsar-m’hi sense por, sentir el vent a la cara
i la humitat de la llàgrima que llisca galta avall.
Vull comprendre,
però la meva sola intenció m’impedeix fer-ho.
Busco el silenci,
però la cerca va acompanyada del soroll.
I la constant contradicció
no té sortida perquè les dues opcions pertanyen a la ment.


L’altra experiència va passar l’altre dia, quan em van regalar un poema. El regal en sí em va fer molta il•lusió però voldria destacar que la bellesa que vaig captar en la poesia anava més enllà. La bellesa estava en l’expressió de l’autenticitat de la persona a través de les seves paraules.

Estic aprenent a estimar,
quan creia que ja en sabia.
No sé quan temps portarà.
Potser, tota la vida.
No vull omplir d’excuses el temps.
He de transformar tots els moments
en testimoni del que sóc.
Avui per avui, encara és poc.
L’amor que jo vull viure
és el que sentia quan vaig escriure.
Però em falta fer-lo present.
I estimar, estimar-te, en tot moment.


Potser la bellesa està en tota criatura que s’expressa de forma autèntica? Potser sí, seguiré investigant...

dilluns, 13 de setembre del 2010

OPEN DHARMA

Hola Roser,

T'escric aquesta carta des del recés de meditació d'Open Dharma que estic fent a la serra de Prades a finals d'agost de 2010.

És un regal. Un espai per aprofundir en allò que tots tenim i del qual a la vegada estem tan desconnectats: la bondat bàsica. Existeix alguna cosa més, un estat d'amor permanent que és diferent de l'amor com a emoció o de l'acumulació de moments de plaer. I he pogut viure'l i mantenir-lo una bona estona, divendres, quan la Jaya ens va guiar en una meditació metta. És un estat de vuire completament el present, la respiració, els sorolls exteriors i interiors, la brisa... Un estat que et permet viure i sentir el ritme de la vida, el ritme del cor... i sentir-te una amb el Tot.

En aquest repòs en què et deixes anar amb confiança, en aquest abandonar-se per complet, en aquest no haver de fer res, hi cap tot. Tot està permès, res és bo ni dolent, només és una cosa més que hi ha. Hi ha espai per als pensaments, per adonar-se de com els hàbits ens creen falsos móns en què ens sembla viure-hi la realitat. Hi ha espai per a les emocions i els sentiments, notant a quina part del cos es manifesten, quin color o textura tenen... És un espai en què el judici no existeix i no cal resposta a les preguntes, no cal cap mena de comprensió mental.

Si hi ha un pensament el podem acollir en aquest espai, observar-lo sense jutjar-lo ni voler-se'n desfer. Puc descobrir quin sentiment hi ha darrere i donar-li també un espai. Aquí tot està permès. No hi ha culpa, no hi ha comparació, no hi ha separació.

Podria escriure tantes coses...

Ara es tracta de permetre que aquesta experiència em transformi. De permetre'm un espai (encara que siguin uns minuts al dia) per sentir l'experiència directa, la bondat bàsica. Crec que el que mica en mica he de treballar -sense un esforç costós- és el fet d'acostumar-me a aquest estat en què res és conegut i tot és incert. Mica en mica fer-me amiga d'aquesta sensació d'estar fora de l'àrea de confort, on el potencial en mi es manifesta i el que ha de venir senzillament ve.

Que el meu desig més profund, el de sentir aquest amor, sentir que sóc única i que el meu valor és incalculable a l'hora que formo part del tot, s'acompleixi.
Que la meva ànima em guiï en el meu camí.

T'estimo.

diumenge, 8 d’agost del 2010

MIRATGES

Alguns de nosaltres tenim tendència a la crítica. Aquesta és una actitud bastant acceptada a la nostra societat i, de fet, hi ha qui és especialista a trobar el punt flac de l’altre i a posar-lo de relleu. Vist des de fora és molt fàcil jutjar, com si tothom hagués de tenir les mateixes capacitats que nosaltres, en comptes d’intentar comprendre-ho des de la situació i els recursos de l’altra persona. Com diu el refrany veiem la palla a l’ull de l’altre i no la biga en el propi. I és que criticar és una bona estratègia per evadir-nos dels nostres problemes: mentre estem capficats en quina una n’ha fet el veí ens oblidem que casa nostra fa aigües.

Malgrat tot, aquesta actitud pot ser un bon punt de partida per caminar i créixer. D’una banda, podem cultivar l’amor, la compassió i la humilitat des de la comprensió del moment que viu l’altra persona. Qui sap què hauríem fet nosaltres enmig d’una situació així. A més, aquestes tres virtuts (amor, compassió i humilitat) ens permeten desfer les vivències amargues i poder perdonar, de manera que sanem les nostres ferides i, per tant, som més feliços.

Per altra banda, la tendència a la crítica ens pot servir de mirall, de reflex del que hem de treballar nosaltres, independentment de qui tinguem davant. Què tinc jo del que veig que no m’agrada? El que fa l’altre em ressona per alguna cosa meva? Per què em toca això que l’altre fa? Aquesta actitud reflexiva és una forma de començar a responsabilitzar-se de les coses pròpies, en comptes de viure immers en les dels altres.

Així doncs, podem redirigir el que veiem en l’altre com a mirall del que podem aprendre. D’aquesta manera deixem de voler ajudar els altres −de voler-los canviar− i assumim l’únic poder que tenim: ajudar-nos a nosaltres mateixos i fer alguna cosa per cuidar-nos.

diumenge, 11 de juliol del 2010

QUANTS CANVIS!

Algú va dir que el canvi és l’única cosa al món que no canvia. I és ben cert. Ens agradi o no, ens costi més o menys adaptar-nos-hi, els canvis de l’entorn i els propis són un element comú per a tothom. No obstant, una part important de nosaltres destina grans esforços a mantenir les coses tan iguals com sigui possible.

Necessitem sentir-nos segurs i per això procurem controlar tot allò que podem, i sovint el que no és a les nostres mans també ho volem controlar! Ens costa confiar que sabrem tirar endavant i que totes les experiències són per créixer, les que ens agraden i les que no. Volem mantenir un equilibri estàtic perquè sabem com funciona. De vegades fins i tot un equilibri que ens produeix molt patiment. Però inconscientment pesa més la por del canvi i la incertesa del que podria comportar que no pas el sofriment d’un problema o una situació que mantenim.

Per superar un conflicte cal, primer de tot, tenir la voluntat d’alliberar-se’n. Sembla obvi però no sempre és així. Després s’ha de voler fer els canvis que permeten afrontar el problema i, finalment, estar disposat a acceptar les conseqüències que comportin aquests canvis. Si volem que les coses ens vagin millor en algun aspecte de la nostra vida alguna cosa haurem de fer diferent, oi?

Els canvis són inevitables i inherents a la vida i el creixement. Per això és important potenciar les estratègies per afrontar-los millor. Conèixer-se a un mateix ajuda a ser conscient de la forma com ens adaptem a aquests canvis, de la necessitat de respectar el ritme de cadascú i qüestionar-nos si podem afrontar-los de forma que ens beneficiïn més. Per tant, treballar la capacitat d’adaptació i la confiança en nosaltres són elements que repercuteixen directament en el benestar i la felicitat davant d’un món en constant canvi.

dilluns, 7 de juny del 2010

VIURE A TEMPS

La societat en què vivim dóna una importància cabdal al temps. El temps és or, no perdis el temps, ara que pots aprofita el temps, no tinc temps de... i sovint anem corrents per arribar aquí o allà. La finalitat és l’únic que importa, només tenim al cap el lloc on volem arribar. Aquesta dinàmica ens empeny a anar d’un lloc a un altre sense adonar-nos que ens estem perdent el paisatge del camí.

Un altre valor molt cotitzat és l’èxit, els resultats. Dediquem bona part del temps a projectar el que volem i com, i anhelem la felicitat que trobarem en aconseguir-ho. Però quan es compleix la meta, gairebé sense assaborir-la, ja estem pensant en la següent. I així anem corrents d’un objectiu a un altre en una cursa que no té fi. La ment, o bé està en el passat o bé en el futur, però poques vegades en el present. Evoquem els meravellosos temps passats i no mirem el futur perquè ens fa por, o vivim pel que volem aconseguir, sempre mirant endavant, per així poder oblidar el passat... Mil fórmules diferents per evadir-nos del que estem vivint: aquí i ara.

El mateix passa en el procés de creixement: volem que un conflicte se’ns resolgui a l’instant, que algú ens els solucioni i si no creiem en receptes màgiques donem el poder de la curació al temps, perquè el temps ho cura tot. Deixem que la ment estigui fora del present per fugir de la realitat que vivim. De vegades tenim un conflicte que volem resoldre ja, la impaciència ens envaeix i tenim la sensació que és un mal tràngol que cal passar però que no ens servirà per a res. Passem el temps pensant com estaríem sense el problema, sovint amb la fantasia inconscient que després d’aquest conflicte ja no n’hi haurà cap més. Però si prenem la responsabilitat de crear la nostra vida, a cada moment, sabrem apreciar les bones coses i les que no ens agraden, perquè de tot en podem treure profit. Estant al present, observant-nos, podrem viure d’una forma plena i aprendre allò que ens cal. Darrere de cada vivència hi ha alguna cosa per aprendre i val la pena estar atents, observar el moment i tenir la confiança que tenim tot el necessari per resoldre la situació: només cal que ens adonem dels propis recursos o que algú ens acompanyi en aquesta cerca.

Sempre som a temps de viure!

diumenge, 9 de maig del 2010

COMENCEM PEL PRINCIPI

Cada persona és una unió indissociable del cos físic, dels seus pensaments i emocions. Aquests tres plans, que tantes vegades al llarg de la història s’han considerat com a separats i independents, estan íntimament relacionats. Un malestar físic no és res més que l’expressió tangible d’un patró de pensament i d’unes emocions que ens perjudiquen. És un senyal que ens indica una forma de fer que no ens serveix i, per tant, una oportunitat per conèixer-nos millor i de provar noves formes de caminar per la vida.
Des del meu punt de vista, la complexitat de l’ésser humà requereix aproximar-s’hi des d’una perspectiva holística i integradora, l’enfoc que procuro imprimir a la meva consulta. És fonamental tenir present que treballem amb persones i no amb símptomes.
Així doncs, la primera prioritat és establir una bona relació per crear un clima de confiança i de treball. De fet, aquesta relació és de per sí terapèutica. Quantes vegades al dia ens expressem amb sinceritat, sense por del judici de l’altre i, sobretot, ens escolten de veritat? Trobar un espai on ho puguem fer és molt gratificant. De fet, és una bona manera de fer salut encara que no hi hagi cap malaltia. I és que la salut és alguna cosa més que l’absència de malaltia. La veritable salut és el benestar a tots els nivells: el físic, l’emocional, el mental i també l’espiritual.
Quan no tenim salut en algun d’aquests aspectes sovint acudim a un professional amb l’esperança que ens curi. Però hi ha algú que ens pugui curar? Ni tan sols el terapeuta més reputat té la capacitat de curar ningú. Només nosaltres mateixos ho podem fer. I així hem d’entendre els professionals de la salut, com a instruments que permeten que la persona es curi quan arriba el seu moment.
Finalment, m’agradaria remarcar que no sóc metge i no pretenc substituir la feina dels professionals de la medicina. Tot al contrari, les teràpies alternatives poden ser una eina complementària extraordinàriament eficaç en molts tractaments i poden oferir un punt de vista enriquidor per a la comprensió i acceptació dels nostres problemes de salut.

divendres, 26 de març del 2010

BENVINGUDA

Benvinguts i benvingudes al bloc, gràcies per visitar-lo!
Ja fa uns mesos que el projecte de la consulta va arrencar amb molta il•lusió i amb la confiança que estic creant el meu camí, pas a pas i amb consciència. Em sento compromesa en el meu procés de creixement personal i professional i em fa molt feliç compartir tot això per poder ajudar altres persones a fer el seu propi camí.
Aquest bloc que comença vol ser un espai de reflexió personal sobre la meva pràctica terapèutica i, en definitiva, sobre una forma de vida en sintonia amb les necessitats personals i de l’entorn.
Espero que el gaudiu!