Hi ha diverses formes de
viure l’experiència d’una mateixa, dels altres i del món. Però, a grans trets,
es poden diferenciar dues maneres que crec que són contraposades, encara que
normalment coexisteixen en tots nosaltres.
De vegades, no m’agrada com
actuo o com sóc. Són les mateixes vegades que tinc una lluita interna més o
menys evident, en què una part de mi voldria fer-ne fora una altra, o com a
mínim tapar-la perquè ningú la vegi. D’altres, en canvi, vaig a la una i tot
està bé com està. En el meu sistema format de subsistemes interrelacionats,
cada part aporta el que bonament pot.
En certs moments, tot
m’afecta i estic a la que salto. Qualsevol cosa la visc com un atac i, per
tant, m’he de defensar. El meu valor està en joc en aquell comentari o en la
mirada de l’altre, o sigui que he de demostrar que sóc bona, molt bona. I, si
cal, competir per sotmetre l’altre i quedar per sobre. O a l’altre extrem: tothom
és millor que jo, la meva opinió no és important, no val la pena intentar res
perquè segur que em sortirà malament. Però tot això està dins del mateix sac.
L’altra mirada és la de la consciència que res del que faci, digui o sigui pot
afectar el meu valor com a persona. Només pel fet de ser persona ja tinc el
mateix valor que qualsevol altra, ni més ni menys, i estic dotada d’una
dignitat essencialment inviolable. Això em permet respectar-me i respectar els
altres i, la consciència que de vegades no puc estar en aquesta posició (estic
a la d’abans), em permet entendre l’altre sense qüestionar el meu valor. Des
d’aquí res és personal, cadascú fa el millor que pot a cada moment.
Hi ha dies que sóc intolerant
amb els actes dels altres perquè algunes coses són inacceptables i és
impossible que no sàpiguen que allò és bàsic. Com pot ser que no se n’adoni? Jo
no ho faria pitjor ni volent. Altres cops, el punt de mira sóc jo mateixa i
llavors tinc molt bona punteria. Em jutjo i em condemno, em castigo perquè fent
les coses tant malament no em mereixo res de bo. Però altres dies estic en una
posició diferent. Sé i sento amb tot el meu ser que cadascú té una història i
circumstàncies, unes experiències que l’han portat fins on està. No tinc cap dret
a jutjar ningú perquè no conec les vivències que l’han portat a fer això que no
m’agrada. Ni tampoc em jutjo a mi perquè sé que faig el millor que puc a cada
moment. Això sí, aprenc de cada experiència.
De vegades penso que el món
és una merda i que està ple de gent dolenta, mentidera i avariciosa. Que tot
està perdut i no hi ha res a fer perquè als que manen només els interessen els
diners. O, al contrari: el món és fantàstic i qui no està bé és perquè vol. Jo
controlo tot el que em passa i creo el món que vull per a mi. Altres vegades,
des de l’altra mirada, reconec la complexitat del món. Tinc present que les
condicions socials em condicionen però que les meves accions individuals i
col·lectives acaben formant les condicions socials. Sóc conscient que vivim en
un context difícil per a moltes persones i jo procuro crear-me bones
circumstàncies per tirar endavant els meus projectes. A més, tinc ganes de
contribuir a crear una societat millor des de l’amor cap a mi i cap als altres.
És a dir, faig tot el que està a les meves mans i accepto allò que no ho està.
I, com que no goso posar un nom definitiu per a
aquestes dues formes de funcionar, deixo a l’aire algunes parelles que podrien
anar a banda i banda. Personalitat vs. Essència, Ego vs. No-ego, Amor des de
l’escassetat vs. Amor des de l’abundància, Divisió vs. Unitat, ... En fi, segur
que se’n poden treure moltes més. Alguna proposta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada