DECIDINT

Al llarg de la vida moltes vegades cedim parcel·les del nostre poder a altres persones. Per exemple, quan decidim que un científic que surt per la tele ho sap tot i jo no sé res. En part li estem donant el nostre criteri i la capacitat de decisió perquè atorguem molt prestigi a l’activitat científica. Sembla que sigui inqüestionable. Sembla, fins i tot, que no hi hagi cap altre saber vàlid i que el mètode científic no tingui limitacions.

Una altra forma de desposseir-nos de les nostres capacitats ocorre quan ens deixem endur per un núvol de tempesta que diu: “tot em surt malament”, “no puc”, “tota la culpa la tenen els altres”, “no serveixo per a res”, “tinc molt mala sort”, “per què tothom és feliç menys jo?”. Amb aquesta actitud realment és difícil aconseguir res ja que la percepció és que res depèn de tu. Llavors no hi ha res a fer perquè les coses vagin bé i es deixa d’intentar-ho. Potser la versió més estesa actualment del poc control sobre les nostres vides la trobem en el temps. Només cal parar l’orella en alguna conversa de cafè per sentir frases com “no tinc temps per a res” o “em falta temps”. Tenim la sensació que el temps ens arrossega, ens controla, però oblidem que en definitiva nosaltres hem triat fer tantes coses o tenir aquestes prioritats.

En qüestions de salut també tenim la il·lusió que els metges i terapeutes diversos tenen el poder de curar-nos, que nosaltres només podem anar-hi perquè ens salvin de tal o qual malestar amb la seva vareta màgica.

De vegades aquestes actituds ja ens estan bé però d’altres ens lamentem de la capacitat de decisió que hem perdut i no sabem com recuperar. Però el nostre poder sempre és nostre, ens pertany per molt temps que faci que l’haguem regalat. Nosaltres hem decidit, conscientment o no, fer-nos petits i indefensos i cedir capacitats que són nostres a un altre (o a molts altres!). Per tant, ho podem recuperar quan vulguem. De fet, mai hem perdut el poder de decidir sinó que hem decidit que decideixin per nosaltres.

De fet, la qüestió no és quina opció és millor o pitjor sinó què ens serveix a cada moment. Suposem que una dona és absolutament dependent del seu marit i creu que no pot viure sense ell. Potser necessita uns anys d’experimentar tota aquesta dependència i incapacitat per aprendre que el seu poder és seu i només ella el pot tornar a agafar... Sovint, per aprendre a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, ens cal haver-nos entrebancat pel camí uns quants cops. Tot i això, el cert és que triar una via o una altra té conseqüències. Hi ha camins que normalment comporten més patiment que d’altres, encara que tots serveixen per aprendre. Jo procuro, tant com puc, seguir el meu camí amb consciència i acompanyar les persones que volen fer el seu. Perquè penso que el procés d’anar assumint la responsabilitat que ens pertoca a cadascú és també el camí de la felicitat.

SOBRE LA SANACIÓ PRÀNICA (PRANIC HEALING)

L’Art i la Ciència de la Sanació Prànica (Pranic Healing) es basa en la utilització del prana o energia vital, coneguda en altres cultures com a chi (xinesa), ki (japonesa), pneuma (grega), ruha (hebrea) o buf de vida (segons la va anomenar Galè, el pare de la medicina moderna). Aquesta energia és la que manté el cos humà viu, enfortint-lo i permetent-li desenvolupar totes les seves activitats.

La Tepàpia Prànica és una tècnica natural altament efectiva que permet utilitzar el prana o energia vital per facilitar els processos de recuperació i desenvolupament de l’ésser humà i equilibrar condicions físiques, emocionals o mentals. Actua sobre l’aura o cos etèric de la persona i sobre els centres energètics o txakres, facilitant els processos de neteja de les energies malaltes o brutes i canalitzant energia sana. Es realitza a través de les mans sense tocar el client i s’apliquen tècniques com la neteja i l’energització. Així, s’ajuda a equilibrar, alinear i revitalitzar el sistema d’energia humà, tant si s’utilitza per ajudar els altres com si es fa per a un mateix.

S’entén que una persona està “sana” quan l’energia s’absorbeix i distribueix adequadament per tot el cos, òrgans i funcions. Tot i això, de vegades es donen acumulacions, bloquejos o fugues en el flux d’aquesta d’energia, presentant desequilibris que es manifesten com a malestars o malalties. És aquí on actua la Teràpia Prànica, ajudant el sistema a recuperar el seu estat d’equilibri.

Es tracta d’un mètode dissenyat per un Enginyer Químic i estudiós de les tradicions ancestrals, el Mestre Choa Kok Sui, que va sintetitzar saviesa antiga i ciència moderna presentant procediments precisos i resultats que poden ser avaluats i comprovats experimentalment.

La Sanació Prànica no pretén reemplaçar la Medicina ortodoxa o tradicional ni cap altre tipus de teràpia, pel contrari resulta un bon complement ja que s’enfoca en l’aspecte energètic que forma part del procés de salut i malaltia i actua en aquest nivell.

 

El llegat del Mestre Choa Kok Sui no tan sols és una eina senzilla i eficaç de curació sinó també un camí de creixement personal i espiritual.

Tot i que l’activitat principal de la consulta la realitzo  través de la Kinesiologia Holística (en què el Pranic Healing també està integrat), he decidit oferir sessions només de Sanació Prànica per aquelles persones interessades a rebre un tractament de tipus energètic.

Per a més informació sobre cursos, activitats i meditacions relacionades amb aquesta tècnica podeu consultar:

Pranic Healing España: www.pranichealingespana.com (la major part de l’escrit ha estat traduït i adaptat d’aquesta pàgina web)

“One’s ignorance does not change reality; it simply alters the perception of reality, resulting in misperception and misconception of what is and what is not, what can be done and what cannot be done.” 

Master Choa Kok Sui, The Ancient Science and Art of Pranic Healing

EL CICLE INFINIT

Al meu avi, amb amor i gratitud.

La concepció és un moment màgic, l’esclat de la creació d’un nou ésser. Un nou inici que germina quan la mare dóna a llum la criatura i la presenta al món entre els seus braços. Novament comença un cicle sense fi, com ara que comença la primavera i la naturalesa torna a renéixer. Cada cop és la primera vegada si entre el final i el següent inici la consciència queda enterrada. I és clar, si l’inici és on comença, el final és on s’acaba. I el que s’acaba fa por. La mort fa por.

Com que sovint vivim des de la ment, rebutgem les coses que no es poden entendre des de la lògica del pensament. Perquè la ment no entén de coses desconegudes i se n’intenta protegir. Però hi ha fenòmens que s’escapen de la raó i voler-los viure des del control de la ment només fa que quedin limitats. En canvi, quan deixem que la saviesa del cos els canalitzi, l’expansió és sorprenent. Tan sols cal tenir el cor obert, sense expectatives.

Potser el que he escrit no s’entén o potser sí, no ho sé. Però si no s’entén (no li trobes la lògica) proposo que no ho intentis, que permetis que la comprensió d’aquestes paraules arribi d’una altra manera.

Tot allò que ens envolta està constituït de cicles i cada cicle inclou cicles al seu interior. De fet, el cicle és el ritme de la vida, el batec del cor que ens mou. Sembla que quan un cicle s’acaba torni a començar al mateix punt però no és així. La imatge és més aviat la d’un espiral, que encara que retorna a l’inici sempre ho fa en un pla més elevat. Cada inspiració és diferent perquè cada vegada que comença una nova respiració ja no som els mateixos, hem canviat. El canvi és constant i això genera inseguretat. Llavors proposo submergir-se en el flux dels cicles i des d’aquest lloc, amb la ment en calma, podem fluir pel cicle que estem vivint amb dolçor. Deixar que els prejudicis s’esfumin, sentir el ritme de la vida i deixar-se anar, abandonar-se al que és.

L’EMPATIA

Segons el diccionari, l’empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona. D’una manera més senzilla, és la capacitat de posar-se a la pell d’un altre.

En general, algú que té molta empatia està ben considerat perquè les persones al seu voltant se senten compreses. De fet, desenvolupar l’empatia permet millorar la qualitat de les relacions socials. Quan notes que qui tens davant t’escolta i t’entén et sents més acompanyat i això fa que tinguis ganes d’aprofundir en aquesta relació i mantenir-la. A més, qui pot veure els sentiments, les necessitats i els desitjos dels altres té més facilitat per poder-los ajudar.

Però, compte! L’empatia en excés és perjudicial. Hi ha qui té tanta tendència a considerar els demés que s’oblida dels seus propis sentiments i necessitats. Normalment es tracta d’un tipus de persona que li agrada ajudar als altres i té una bona capacitat d’actuació.

Com puc saber si tinc massa empatia? El límit està en l’ordre de prioritats: quan ajudar als altres passa per davant d’atendre les teves necessitats l’empatia passa a ser perjudicial. Encara que sovint és més fàcil cuidar del veí que d’un mateix, és fonamental respectar en primer lloc les demandes pròpies per poder tenir una bona salut a tots els nivells (i poder donar després un cop de mà al del costat).

Aquest és un exemple més que les coses no són bones ni dolentes de per sí. L’empatia pot ser una excel·lent qualitat per tenir en compte la gent del voltant però pot ser perjudicial si la persona deixa de respectar-se perquè està bolcada en els problemes dels demés. Com tot, depèn de com s’utilitzi.

SOBRE LA KINESIOLOGIA HOLÍSTICA

La Kinesiologia Holísitca, com qualsevol disciplina, parteix d’una sèrie de pressupòsits des d’on sorgeix la seva manera de fer. En aquest escrit m’agradaria posar de manifest algunes idees de base sobre la seva concepció d’ésser humà. Crec que és important perquè poden ajudar a entendre la forma com s’aborden les demandes de la persona que acudeix a un kinesiòleg.

En primer lloc, el nostre organisme sempre treballa per estar sa. Tots els sistemes del cos s’autoregulen i per tant la nostra tendència natural és a la salut. Una persona està sana quan s’adapta de forma satisfactòria a les condicions de l’entorn on viu (ja siguin ambientals o socials). Quan les dificultats d’adaptació s’acumulen apareixen malestars físics i/o psicològics. Amb la Kinesiologia treballem per una bona adaptació de la persona que permeti la regulació del cos i la seva autocuració.

Un altre concepte important és que l’ésser humà és un tot global. Històricament, l’aproximació del coneixement a occident ha estat cada cop més especialitzada i, sobretot, compartimentada. Arrosseguem la idea que ment i cos són dos sistemes independents des que Descartes va fer famosa aquesta separació. La visió oriental que la Kinesiologia comparteix és que estem formats per un conjunt de “cossos” interrelacionats entre sí. El camp físic (l’estructura), el bioquímic (fisiològic, nutricional) i el psicològic (emocional, mental i espiritual) conformen un entramat energètic que requereix d’una aproximació holística per abordar tota la complexitat d’una persona. Aquí pren sentit la dita el tot és més que la suma de les seves parts. I encara més, per a deixar-nos meravellats, a moltes parts del cos hi ha representades la totalitat de l’organisme, per això coneixem tants sistemes reflexos (peus, mans, orelles...). La Kinesiologia Holística estableix un diàleg amb el cos (més concretament amb el sistema nerviós a través de la musculatura) que permet tractar la totalitat de la persona afavorint la integració de tots els aspectes que van originar i mantenen el problema que vol resoldre.

L’últim principi que esmentaré és el de la individualitat. Cadascú emmalalteix a la seva manera i, per tant, la forma per recuperar la salut també és diferent. Avui en dia l’aproximació més estesa és la que es basa en les estadístiques. Si un 80% dels individus millora amb un tractament determinat, el tractament és eficaç i l’hem d’aplicar davant de qualsevol pacient amb els mateixos símptomes. En canvi, la metodologia que se segueix en Kinesiologia Holística permet una gran personalització dels tractaments. Més enllà de percentatges podem saber què és el millor per a cada persona en el moment en què està, per això cada sessió és diferent. Encara que les classificacions de vegades són molt útils, des d’aquesta perspectiva mai es perd de vista que cada individu és un món amb la seva pròpia manera d’arribar a la salut.

Finalment, hi ha una cita del creador de la Kinesiologia Holística que penso que reflecteix força bé el tarannà de la disciplina:

Normalment el nostre cos es restableix i es cura a cada instant i a tots els nivells. Però de vegades sorgeixen obstacles forts o carències irreversibles i s’altera el nostre sistema d’autocuració. El cos s’adapta a aquests bloquejos però quan hi ha més alteracions sorgeixen els símptomes.

            Per trobar la causa primària que s’amaga darrere dels símptomes en Kinesiologia Holística utilitzem els canvis de to muscular. La musculatura no només fa moure o mantenir el cos sinó que també és un mirall del subconscient que ens dóna la possibilitat de trobar informacions profundes per poder alliberar l’autocuració.

            La Kinesiologia dóna al terapeuta la possibilitat d’avaluar i tractar l’ésser humà en tots els nivells del seu “ÉSSER” i per això s’anomena Kinesiologia Holística.

RAPHAËL VAN ASSCHE