EL CICLE INFINIT

Al meu avi, amb amor i gratitud.

La concepció és un moment màgic, l’esclat de la creació d’un nou ésser. Un nou inici que germina quan la mare dóna a llum la criatura i la presenta al món entre els seus braços. Novament comença un cicle sense fi, com ara que comença la primavera i la naturalesa torna a renéixer. Cada cop és la primera vegada si entre el final i el següent inici la consciència queda enterrada. I és clar, si l’inici és on comença, el final és on s’acaba. I el que s’acaba fa por. La mort fa por.

Com que sovint vivim des de la ment, rebutgem les coses que no es poden entendre des de la lògica del pensament. Perquè la ment no entén de coses desconegudes i se n’intenta protegir. Però hi ha fenòmens que s’escapen de la raó i voler-los viure des del control de la ment només fa que quedin limitats. En canvi, quan deixem que la saviesa del cos els canalitzi, l’expansió és sorprenent. Tan sols cal tenir el cor obert, sense expectatives.

Potser el que he escrit no s’entén o potser sí, no ho sé. Però si no s’entén (no li trobes la lògica) proposo que no ho intentis, que permetis que la comprensió d’aquestes paraules arribi d’una altra manera.

Tot allò que ens envolta està constituït de cicles i cada cicle inclou cicles al seu interior. De fet, el cicle és el ritme de la vida, el batec del cor que ens mou. Sembla que quan un cicle s’acaba torni a començar al mateix punt però no és així. La imatge és més aviat la d’un espiral, que encara que retorna a l’inici sempre ho fa en un pla més elevat. Cada inspiració és diferent perquè cada vegada que comença una nova respiració ja no som els mateixos, hem canviat. El canvi és constant i això genera inseguretat. Llavors proposo submergir-se en el flux dels cicles i des d’aquest lloc, amb la ment en calma, podem fluir pel cicle que estem vivint amb dolçor. Deixar que els prejudicis s’esfumin, sentir el ritme de la vida i deixar-se anar, abandonar-se al que és.