L’EMPATIA

Segons el diccionari, l’empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona. D’una manera més senzilla, és la capacitat de posar-se a la pell d’un altre.

En general, algú que té molta empatia està ben considerat perquè les persones al seu voltant se senten compreses. De fet, desenvolupar l’empatia permet millorar la qualitat de les relacions socials. Quan notes que qui tens davant t’escolta i t’entén et sents més acompanyat i això fa que tinguis ganes d’aprofundir en aquesta relació i mantenir-la. A més, qui pot veure els sentiments, les necessitats i els desitjos dels altres té més facilitat per poder-los ajudar.

Però, compte! L’empatia en excés és perjudicial. Hi ha qui té tanta tendència a considerar els demés que s’oblida dels seus propis sentiments i necessitats. Normalment es tracta d’un tipus de persona que li agrada ajudar als altres i té una bona capacitat d’actuació.

Com puc saber si tinc massa empatia? El límit està en l’ordre de prioritats: quan ajudar als altres passa per davant d’atendre les teves necessitats l’empatia passa a ser perjudicial. Encara que sovint és més fàcil cuidar del veí que d’un mateix, és fonamental respectar en primer lloc les demandes pròpies per poder tenir una bona salut a tots els nivells (i poder donar després un cop de mà al del costat).

Aquest és un exemple més que les coses no són bones ni dolentes de per sí. L’empatia pot ser una excel·lent qualitat per tenir en compte la gent del voltant però pot ser perjudicial si la persona deixa de respectar-se perquè està bolcada en els problemes dels demés. Com tot, depèn de com s’utilitzi.

SOBRE LA KINESIOLOGIA HOLÍSTICA

La Kinesiologia Holísitca, com qualsevol disciplina, parteix d’una sèrie de pressupòsits des d’on sorgeix la seva manera de fer. En aquest escrit m’agradaria posar de manifest algunes idees de base sobre la seva concepció d’ésser humà. Crec que és important perquè poden ajudar a entendre la forma com s’aborden les demandes de la persona que acudeix a un kinesiòleg.

En primer lloc, el nostre organisme sempre treballa per estar sa. Tots els sistemes del cos s’autoregulen i per tant la nostra tendència natural és a la salut. Una persona està sana quan s’adapta de forma satisfactòria a les condicions de l’entorn on viu (ja siguin ambientals o socials). Quan les dificultats d’adaptació s’acumulen apareixen malestars físics i/o psicològics. Amb la Kinesiologia treballem per una bona adaptació de la persona que permeti la regulació del cos i la seva autocuració.

Un altre concepte important és que l’ésser humà és un tot global. Històricament, l’aproximació del coneixement a occident ha estat cada cop més especialitzada i, sobretot, compartimentada. Arrosseguem la idea que ment i cos són dos sistemes independents des que Descartes va fer famosa aquesta separació. La visió oriental que la Kinesiologia comparteix és que estem formats per un conjunt de “cossos” interrelacionats entre sí. El camp físic (l’estructura), el bioquímic (fisiològic, nutricional) i el psicològic (emocional, mental i espiritual) conformen un entramat energètic que requereix d’una aproximació holística per abordar tota la complexitat d’una persona. Aquí pren sentit la dita el tot és més que la suma de les seves parts. I encara més, per a deixar-nos meravellats, a moltes parts del cos hi ha representades la totalitat de l’organisme, per això coneixem tants sistemes reflexos (peus, mans, orelles...). La Kinesiologia Holística estableix un diàleg amb el cos (més concretament amb el sistema nerviós a través de la musculatura) que permet tractar la totalitat de la persona afavorint la integració de tots els aspectes que van originar i mantenen el problema que vol resoldre.

L’últim principi que esmentaré és el de la individualitat. Cadascú emmalalteix a la seva manera i, per tant, la forma per recuperar la salut també és diferent. Avui en dia l’aproximació més estesa és la que es basa en les estadístiques. Si un 80% dels individus millora amb un tractament determinat, el tractament és eficaç i l’hem d’aplicar davant de qualsevol pacient amb els mateixos símptomes. En canvi, la metodologia que se segueix en Kinesiologia Holística permet una gran personalització dels tractaments. Més enllà de percentatges podem saber què és el millor per a cada persona en el moment en què està, per això cada sessió és diferent. Encara que les classificacions de vegades són molt útils, des d’aquesta perspectiva mai es perd de vista que cada individu és un món amb la seva pròpia manera d’arribar a la salut.

Finalment, hi ha una cita del creador de la Kinesiologia Holística que penso que reflecteix força bé el tarannà de la disciplina:

Normalment el nostre cos es restableix i es cura a cada instant i a tots els nivells. Però de vegades sorgeixen obstacles forts o carències irreversibles i s’altera el nostre sistema d’autocuració. El cos s’adapta a aquests bloquejos però quan hi ha més alteracions sorgeixen els símptomes.

            Per trobar la causa primària que s’amaga darrere dels símptomes en Kinesiologia Holística utilitzem els canvis de to muscular. La musculatura no només fa moure o mantenir el cos sinó que també és un mirall del subconscient que ens dóna la possibilitat de trobar informacions profundes per poder alliberar l’autocuració.

            La Kinesiologia dóna al terapeuta la possibilitat d’avaluar i tractar l’ésser humà en tots els nivells del seu “ÉSSER” i per això s’anomena Kinesiologia Holística.

RAPHAËL VAN ASSCHE

PRIMER ANIVERSARI

Aquest mes fa 1 any que vaig començar l’aventura de ser terapeuta. Per mi és realment una aventura: sé d’on vinc i on sóc però no sé pas on em portarà. Cada nova persona que ve és un món que m’obre un ventall de noves possibilitats per aprendre de les persones i de mi mateixa. M’adono que acompanyant persones que fan el seu camí jo també vaig construint el meu. Durant aquest temps he après moltes coses i saber que sempre podré seguir aprenent m’entusiasma. Moltes gràcies a tothom.
I parlant d’aprendre, em ve al cap la cançó de Lluís Llach que acaba, amb molt encert, dient aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

LA BELLESA

Estic escoltant una cançó. De sobte m’he adonat que em produeix una sensació difícil de descriure, em fa sentir una espècie de pessigolleig que em recorre el cos, crec que puc sentir l’enorme bellesa d’aquesta peça. Però, quines coses són boniques? La bellesa està en algun lloc en particular? D’entrada diria que la bellesa deu dependre de qui observa. Això explica que una mateixa cosa la trobem preciosa en un moment i en un altre no li vegem res d’especial. Tinc la temptació de pensar que llavors la bellesa està només en la nostra mirada, en les oïdes... en els sentits i no pas en els objectes i en els éssers vius. Però intueixo que tot el que hi ha a l’univers és bell, o com a mínim té un potencial de bellesa. Perquè de vegades connecto amb aquest potencial i qualsevol cosa és especial, única i sorprenent. Us volia mostrar dos experiències meves de bellesa. La primera és sobre una vivència que vaig tenir a Londres l’any passat. Estava en un parc, asseguda en un banc senzill, de fusta, al voltant d’uns roures. En aquell moment em va sortir d’escriure el que em passava pel cap (i vaig procurar plasmar-ho de forma poètica, no sé si amb gaire encert).

El vent passa, sense cap fre.
La llum penetra entre una capa fina de núvols homogènia
i s’escola entre les fulles
creant una lleugera ombra.
Vull ser aquí, en aquest moment, dins meu.
No vull viure més fora de mi amb qualsevol excusa
per evadir-me de la vida i del dolor.
Vull endinsar-m’hi sense por, sentir el vent a la cara
i la humitat de la llàgrima que llisca galta avall.
Vull comprendre,
però la meva sola intenció m’impedeix fer-ho.
Busco el silenci,
però la cerca va acompanyada del soroll.
I la constant contradicció
no té sortida perquè les dues opcions pertanyen a la ment.

L’altra experiència va passar l’altre dia, quan em van regalar un poema. El regal en sí em va fer molta il•lusió però voldria destacar que la bellesa que vaig captar en la poesia anava més enllà. La bellesa estava en l’expressió de l’autenticitat de la persona a través de les seves paraules.

Estic aprenent a estimar,
quan creia que ja en sabia.
No sé quan temps portarà.
Potser, tota la vida.
No vull omplir d’excuses el temps.
He de transformar tots els moments
en testimoni del que sóc.
Avui per avui, encara és poc.
L’amor que jo vull viure
és el que sentia quan vaig escriure.
Però em falta fer-lo present.
I estimar, estimar-te, en tot moment.

Potser la bellesa està en tota criatura que s’expressa de forma autèntica? Potser sí, seguiré investigant...

OPEN DHARMA

Hola Roser,

T'escric aquesta carta des del recés de meditació d'Open Dharma que estic fent a la serra de Prades a finals d'agost de 2010.

És un regal. Un espai per aprofundir en allò que tots tenim i del qual a la vegada estem tan desconnectats: la bondat bàsica. Existeix alguna cosa més, un estat d'amor permanent que és diferent de l'amor com a emoció o de l'acumulació de moments de plaer. I he pogut viure'l i mantenir-lo una bona estona, divendres, quan la Jaya ens va guiar en una meditació metta. És un estat de vuire completament el present, la respiració, els sorolls exteriors i interiors, la brisa... Un estat que et permet viure i sentir el ritme de la vida, el ritme del cor... i sentir-te una amb el Tot.

En aquest repòs en què et deixes anar amb confiança, en aquest abandonar-se per complet, en aquest no haver de fer res, hi cap tot. Tot està permès, res és bo ni dolent, només és una cosa més que hi ha. Hi ha espai per als pensaments, per adonar-se de com els hàbits ens creen falsos móns en què ens sembla viure-hi la realitat. Hi ha espai per a les emocions i els sentiments, notant a quina part del cos es manifesten, quin color o textura tenen... És un espai en què el judici no existeix i no cal resposta a les preguntes, no cal cap mena de comprensió mental.

Si hi ha un pensament el podem acollir en aquest espai, observar-lo sense jutjar-lo ni voler-se'n desfer. Puc descobrir quin sentiment hi ha darrere i donar-li també un espai. Aquí tot està permès. No hi ha culpa, no hi ha comparació, no hi ha separació.

Podria escriure tantes coses...

Ara es tracta de permetre que aquesta experiència em transformi. De permetre'm un espai (encara que siguin uns minuts al dia) per sentir l'experiència directa, la bondat bàsica. Crec que el que mica en mica he de treballar -sense un esforç costós- és el fet d'acostumar-me a aquest estat en què res és conegut i tot és incert. Mica en mica fer-me amiga d'aquesta sensació d'estar fora de l'àrea de confort, on el potencial en mi es manifesta i el que ha de venir senzillament ve.

Que el meu desig més profund, el de sentir aquest amor, sentir que sóc única i que el meu valor és incalculable a l'hora que formo part del tot, s'acompleixi.
Que la meva ànima em guiï en el meu camí.

T'estimo.

MIRATGES

Alguns de nosaltres tenim tendència a la crítica. Aquesta és una actitud bastant acceptada a la nostra societat i, de fet, hi ha qui és especialista a trobar el punt flac de l’altre i a posar-lo de relleu. Vist des de fora és molt fàcil jutjar, com si tothom hagués de tenir les mateixes capacitats que nosaltres, en comptes d’intentar comprendre-ho des de la situació i els recursos de l’altra persona. Com diu el refrany veiem la palla a l’ull de l’altre i no la biga en el propi. I és que criticar és una bona estratègia per evadir-nos dels nostres problemes: mentre estem capficats en quina una n’ha fet el veí ens oblidem que casa nostra fa aigües.

Malgrat tot, aquesta actitud pot ser un bon punt de partida per caminar i créixer. D’una banda, podem cultivar l’amor, la compassió i la humilitat des de la comprensió del moment que viu l’altra persona. Qui sap què hauríem fet nosaltres enmig d’una situació així. A més, aquestes tres virtuts (amor, compassió i humilitat) ens permeten desfer les vivències amargues i poder perdonar, de manera que sanem les nostres ferides i, per tant, som més feliços.

Per altra banda, la tendència a la crítica ens pot servir de mirall, de reflex del que hem de treballar nosaltres, independentment de qui tinguem davant. Què tinc jo del que veig que no m’agrada? El que fa l’altre em ressona per alguna cosa meva? Per què em toca això que l’altre fa? Aquesta actitud reflexiva és una forma de començar a responsabilitzar-se de les coses pròpies, en comptes de viure immers en les dels altres.

Així doncs, podem redirigir el que veiem en l’altre com a mirall del que podem aprendre. D’aquesta manera deixem de voler ajudar els altres −de voler-los canviar− i assumim l’únic poder que tenim: ajudar-nos a nosaltres mateixos i fer alguna cosa per cuidar-nos.

QUANTS CANVIS!

Algú va dir que el canvi és l’única cosa al món que no canvia. I és ben cert. Ens agradi o no, ens costi més o menys adaptar-nos-hi, els canvis de l’entorn i els propis són un element comú per a tothom. No obstant, una part important de nosaltres destina grans esforços a mantenir les coses tan iguals com sigui possible.

Necessitem sentir-nos segurs i per això procurem controlar tot allò que podem, i sovint el que no és a les nostres mans també ho volem controlar! Ens costa confiar que sabrem tirar endavant i que totes les experiències són per créixer, les que ens agraden i les que no. Volem mantenir un equilibri estàtic perquè sabem com funciona. De vegades fins i tot un equilibri que ens produeix molt patiment. Però inconscientment pesa més la por del canvi i la incertesa del que podria comportar que no pas el sofriment d’un problema o una situació que mantenim.

Per superar un conflicte cal, primer de tot, tenir la voluntat d’alliberar-se’n. Sembla obvi però no sempre és així. Després s’ha de voler fer els canvis que permeten afrontar el problema i, finalment, estar disposat a acceptar les conseqüències que comportin aquests canvis. Si volem que les coses ens vagin millor en algun aspecte de la nostra vida alguna cosa haurem de fer diferent, oi?

Els canvis són inevitables i inherents a la vida i el creixement. Per això és important potenciar les estratègies per afrontar-los millor. Conèixer-se a un mateix ajuda a ser conscient de la forma com ens adaptem a aquests canvis, de la necessitat de respectar el ritme de cadascú i qüestionar-nos si podem afrontar-los de forma que ens beneficiïn més. Per tant, treballar la capacitat d’adaptació i la confiança en nosaltres són elements que repercuteixen directament en el benestar i la felicitat davant d’un món en constant canvi.

VIURE A TEMPS

La societat en què vivim dóna una importància cabdal al temps. El temps és or, no perdis el temps, ara que pots aprofita el temps, no tinc temps de... i sovint anem corrents per arribar aquí o allà. La finalitat és l’únic que importa, només tenim al cap el lloc on volem arribar. Aquesta dinàmica ens empeny a anar d’un lloc a un altre sense adonar-nos que ens estem perdent el paisatge del camí.

Un altre valor molt cotitzat és l’èxit, els resultats. Dediquem bona part del temps a projectar el que volem i com, i anhelem la felicitat que trobarem en aconseguir-ho. Però quan es compleix la meta, gairebé sense assaborir-la, ja estem pensant en la següent. I així anem corrents d’un objectiu a un altre en una cursa que no té fi. La ment, o bé està en el passat o bé en el futur, però poques vegades en el present. Evoquem els meravellosos temps passats i no mirem el futur perquè ens fa por, o vivim pel que volem aconseguir, sempre mirant endavant, per així poder oblidar el passat... Mil fórmules diferents per evadir-nos del que estem vivint: aquí i ara.

El mateix passa en el procés de creixement: volem que un conflicte se’ns resolgui a l’instant, que algú ens els solucioni i si no creiem en receptes màgiques donem el poder de la curació al temps, perquè el temps ho cura tot. Deixem que la ment estigui fora del present per fugir de la realitat que vivim. De vegades tenim un conflicte que volem resoldre ja, la impaciència ens envaeix i tenim la sensació que és un mal tràngol que cal passar però que no ens servirà per a res. Passem el temps pensant com estaríem sense el problema, sovint amb la fantasia inconscient que després d’aquest conflicte ja no n’hi haurà cap més. Però si prenem la responsabilitat de crear la nostra vida, a cada moment, sabrem apreciar les bones coses i les que no ens agraden, perquè de tot en podem treure profit. Estant al present, observant-nos, podrem viure d’una forma plena i aprendre allò que ens cal. Darrere de cada vivència hi ha alguna cosa per aprendre i val la pena estar atents, observar el moment i tenir la confiança que tenim tot el necessari per resoldre la situació: només cal que ens adonem dels propis recursos o que algú ens acompanyi en aquesta cerca.

Sempre som a temps de viure!