La Ràbia és dolenta? La por
és negativa? L’alegria és bona? Sempre és positiva?
Socialment hi ha unes
emocions que gaudeixen de bon prestigi i unes altres que se les considera
negatives. La culpa és negativa i l’alegria és positiva, per exemple. També hi
ha emocions que són acceptables o no en funció de qui les sent. Segur que
alguna vegades has sentit un pare o una mare dir-li al seu fill que els nens no
ploren, i amb això volen dir que la tristesa és acceptable en les nenes però no
en els nens. Els nens si de cas s’enfaden (en general la ràbia està més permesa
en els nens que en les nenes).
Des de fa uns anys, el camp
de les emocions i de la intel·ligència emocional s’ha estudiat força. Ara tenim
la sort de conèixer aproximacions molt més saludables per a la gestió de les
emocions. Tot i això, encara queda molt camp per recórrer perquè aquest
aprenentatge estigui plenament introduït a les famílies i escoles.
Les emocions han estat una de
les claus de la nostra supervivència com a espècie. Tots coneixem l’exemple
clàssic de la por davant d’un lleó, que fisiològicament et prepara per a la
fugida molt abans que la raó pugui avaluar el perill. Certament, les emocions
ens informen d’alguna cosa important que passa i activen una resposta
automàtica dissenyada per augmentar les possibilitats de supervivència.
Llavors està bé sentir por
davant d’un perill perquè ens permetrà fugir; és positiu sentir ràbia quan ens
agredeixen perquè ens donarà l’energia necessària per posar límits; és bo notar
la tristesa per la mort d’un ésser estimat perquè ens ajudarà a processar la
pèrdua.
El problema no és l’emoció en
sí. Una emoció passa a ser negativa quan és massa gran en proporció a l’estímul
que la provoca o quan és la resposta a un estímul inadequat. Per exemple,
l’ansietat tan estesa avui dia és un problema de por desbordada. La percepció
d’un perill o amenaça desencadena una reacció desmesurada de por que pot
provocar fins i tot un atac de pànic. Un altre exemple el trobem davant les
dificultats per decidir sobre el propi futur: la incertesa comporta una certa
por però hi ha persones que en comptes de por senten tristesa. S’aïllen i
deixen de tenir motivació, la qual cosa encara dificulta més prendre una
decisió.
Podria trobar molts exemples i moltes combinacions,
potser m’animo a fer “monogràfics”. Però de moment, espero que aquesta
aproximació “a vista d’ocell” et convidi a observar la dinàmica de les emocions
a dins teu. En comptes de classificar-les segons si són bones o dolentes, podem
observar si l’emoció és sana o insana en el context que l’estem vivint.
Estic absolutament d'acord amb tu, Roser, que les emocions en si mateixes no poden ser considerades ni negatives ni positives, tot i que, com tu ja fas notar, en general, i en funció de quina sigui, els pengem aquesta etiqueta.
ResponEliminaUna emoció ha de ser adequada i proporcional, adaptada a un determinat context, que generi conductes aptes en darrer terme per a la supervivència o, com que gairebé mai en aquesta societat no ens trobarem amb la possibilitat que acabi picant-nos una serp verinosa portadora d'un verí letal, adaptatives -en el sentit que milloren la nostra interrelació amb el món i amb els altres-. Jo diria que totes les emocions que tenim han de ser-hi i s'han de poder manifestar, però, com tu remarques, només en el context adequat i la justa mesura. De fet, per algun motiu estan incardinades en la naturalesa humana des de fa milers de milions d'anys. Certament tenen i sobretot han tingut, com tu dius, un valor inestimable per a la supervivència de la nostra espècie. Però ja va aclarir Aristòtil pel que fa a la ira: "Qualsevol pot enfadar-se, això és molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, ja no és tan senzill". I Aristòtil fa aquí referència a una de les emocions -la ira- titllades usualment de "negatives", però el cas és que les condicions que posa Aristòtil aquí són extrapolables a qualsevol altra emoció, i també, naturalment, a les que són tingudes per "positives". Naturalment, tothom considera desitjable estar alegre i joiós i trobar-se ple d'energia i empenta, però, en dosis desmesurades, en grau excessiu i desajustades del context on tenen lloc, això sol ser indicador de dues coses: 1) Que la persona que es troba en aquest estat l'ha aconseguit per obra i gràcia d'alguna droga que afecta el cervell -sobretot alcohol i estimulants. O sigui, que va "col·locat" 2) O bé: que passa una fase eufòrica d'un trastorn bipolar, patologia que jo he hagut de patir en les meves pròpies carns.
ResponEliminaL'enhorabona pel teu didàctic bloc, Roser. Anima't a fer les monografies!
Gràcies pel teu comentari, Marc. Es nota que la gestió emocional no és desconeguda per tu... La frase d'Aristòtil m'agrada molt, quanta saviesa! Certament, encara tenim molt recorregut perquè la Intel·ligència Emocional tingui un paper destacat a la nostra societat.
ResponEliminaUna abraçada