VET AQUÍ UN CONTE

Hi havia una vegada, en un poble remot d’un temps desconegut, una nena que li agradava jugar pels prats i olorar les floretes. Ella podia veure els fullets del bosc i les fadetes que vivien entre les flors. Un dia, mentre observava un esquirol que estava enfilat a dalt d’un pi, un ocellet se li va acostar i, a cau d’orella, li va dir:

-          Jo sé que pots escoltar el bosc i tots els éssers que hi habiten. Pots entendre el que et dic i això no ho sap fer tothom.

-          Ah no? Em pensava que tothom podia escoltar el que diuen els arbres i el que expliquen les fades del bosc.

-          Doncs no. Moltes persones han perdut aquesta capacitat. Els nens i les nenes sí que en saben, però a mesura que es fan grans aprenen a deixar d’escoltar aquestes veus i, finalment, ja ni les senten.

-          I això per què?

-          Perquè als adults els fa por.

-          Quina llàstima, és molt bonic comunicar-se amb la natura.

-          Tens raó. A més, ara és temps que els humans pugueu tornar a entendre la mare Terra i tots els seus habitants.

-          I com es pot aconseguir?

-          Precisament per això he vingut a parlar amb tu. Aquest do tan especial que tens el pots compartir amb els teus germans i contribuir així a que el procés de canvi de la Terra es faci amb més consciència.

-          Però jo no sé relacionar-me gaire bé amb les altres persones, per això m’agrada més estar al bosc.

-          Tranquil·la. Estic convençut que trobaràs la manera de fer-ho.

I l’ocellet, tot batent les ales cap al cel, va afegir:

-          Confiem en tu, només tu pots tenir aquest paper! Ànims!

Quan la nena va tornar cap al poble estava tota capficada. Ni tan sols es va adonar que passava pel costat de la mata de farigola que tan li agradava olorar cada vegada. No parava de donar voltes a les paraules de l’ocellet i a com fer-s’ho per ajudar-lo.

En arribar a casa, va fer un primer intent amb el pare:

-          Pare, tu pots sentir el que diuen els arbres i les plantes i els animalets?

-          A què ve això?

-          És que és molt important que els escoltem perquè la mare Terra està canviant.

-          Filla, no m’atabalis que no estic per jocs de nens.

La nena, en veure que no li feia cas, ho va provar amb la mare:

-          Mare, saps que els animals parlen?

-          Sí filla, els gats fan “miau” i les vaques “muuu”.

-          No! Vull dir que podem entendre què diuen!

-          Ai, filla, quina imaginació que tens. Ja és hora que comencis a tocar de peus a terra.

La nena, decebuda de la reacció dels pares, se’n va anar a dormir. Durant la nit, en somnis, una alzina se li va aparèixer i li va dir:

-          No et desanimis, bonica, algú que no pot escoltar profundament els altres tampoc pot sentir altres éssers vius.

L’endemà es va llevar recordant perfectament les paraules de l’alzina. Va decidir que ho aniria a explicar a algú que realment sabés escoltar, i qui millor que el metge del poble, que escoltava els problemes de tothom.

-          Senyor metge, vostè sap que els arbres i els animals parlen? Ens diuen coses molt importants.

-          Això no pot ser, filleta, perquè no tenen la boca i les cordes vocals com nosaltres.

-          Però jo els puc sentir!

-          És clar, els nens tenen molta imaginació i per això moltes vegades tenen un amic imaginari.

Amb el cap cot i tota trista, la nena va anar cap al bosc. El metge l’havia escoltat però tampoc havia servit de res. Una fada que estava asseguda sobre una flor li va dir:

-          Que estàs trista, amiga meva?

-          Sí, he d’explicar a tothom que poden escoltar-vos però ningú em fa cas.

-          Saps què passa? Només qui pot escoltar dins seu et podrà entendre. A mi tan sols em veuen els que miren amb els ulls del cor.

-          Doncs no sé com fer-ho perquè em facin cas!

-          L’única manera és a través de l’amor. L’amor és el camí per desfer la por i obrir-se a allò desconegut.

La nena va notar que el que li havia dit la fada era molt important però necessitava temps per assimilar-ho. Així que va buscar un raconet per seure tranquil·lament, va tancar els ulls i va deixar que les paraules que acabava d’escoltar ressonessin dins seu. Tot va quedar en silenci, només l’acompanyava la seva respiració. I, de sobte, es va fondre amb els sons del bosc, amb la sensació de les cames tocant la terra i la brisa que l’acariciava.

De sota el melic li va brollar una intuïció: cada cop que inspirava agafava amor i confiança, com un regal que li oferia la Terra i tot el que en forma part.

Un noi jove, que passava per allà, va veure la nena i se la va quedar mirant. Un calfred li va recórrer l’espinada i va saber que allà hi passava alguna cosa important.

-          Perdona, et puc preguntar què estàs fent?

-          Formo part de la simfonia de la natura.

-          I la pots entendre?

-          Sí. És molt bonic entendre el que diuen.

-          M’encantaria que me n’ensenyessis.

I així va ser com la nena va ajudar el noi a tornar a connectar amb els arbres i les plantes, els animals i les pedres. Aquell noi, meravellat i feliç de poder haver après tot això, va fer córrer la veu. Mica en mica, nens, joves i grans van anar sentint la curiositat d’entendre la Terra i anaven a trobar la nena al bosc per aprendre el que havien sentit anomenar.

I així va ser com la brisa de la consciència es va escampar per totes les cases. Per primera vegada, el Planeta Terra i tots els seus habitants caminaven junts en la mateixa direcció.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos,

que els sembla un conte meravellós.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat,

aquesta història tot just ha començat.