DECIDINT

Al llarg de la vida moltes vegades cedim parcel·les del nostre poder a altres persones. Per exemple, quan decidim que un científic que surt per la tele ho sap tot i jo no sé res. En part li estem donant el nostre criteri i la capacitat de decisió perquè atorguem molt prestigi a l’activitat científica. Sembla que sigui inqüestionable. Sembla, fins i tot, que no hi hagi cap altre saber vàlid i que el mètode científic no tingui limitacions.

Una altra forma de desposseir-nos de les nostres capacitats ocorre quan ens deixem endur per un núvol de tempesta que diu: “tot em surt malament”, “no puc”, “tota la culpa la tenen els altres”, “no serveixo per a res”, “tinc molt mala sort”, “per què tothom és feliç menys jo?”. Amb aquesta actitud realment és difícil aconseguir res ja que la percepció és que res depèn de tu. Llavors no hi ha res a fer perquè les coses vagin bé i es deixa d’intentar-ho. Potser la versió més estesa actualment del poc control sobre les nostres vides la trobem en el temps. Només cal parar l’orella en alguna conversa de cafè per sentir frases com “no tinc temps per a res” o “em falta temps”. Tenim la sensació que el temps ens arrossega, ens controla, però oblidem que en definitiva nosaltres hem triat fer tantes coses o tenir aquestes prioritats.

En qüestions de salut també tenim la il·lusió que els metges i terapeutes diversos tenen el poder de curar-nos, que nosaltres només podem anar-hi perquè ens salvin de tal o qual malestar amb la seva vareta màgica.

De vegades aquestes actituds ja ens estan bé però d’altres ens lamentem de la capacitat de decisió que hem perdut i no sabem com recuperar. Però el nostre poder sempre és nostre, ens pertany per molt temps que faci que l’haguem regalat. Nosaltres hem decidit, conscientment o no, fer-nos petits i indefensos i cedir capacitats que són nostres a un altre (o a molts altres!). Per tant, ho podem recuperar quan vulguem. De fet, mai hem perdut el poder de decidir sinó que hem decidit que decideixin per nosaltres.

De fet, la qüestió no és quina opció és millor o pitjor sinó què ens serveix a cada moment. Suposem que una dona és absolutament dependent del seu marit i creu que no pot viure sense ell. Potser necessita uns anys d’experimentar tota aquesta dependència i incapacitat per aprendre que el seu poder és seu i només ella el pot tornar a agafar... Sovint, per aprendre a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, ens cal haver-nos entrebancat pel camí uns quants cops. Tot i això, el cert és que triar una via o una altra té conseqüències. Hi ha camins que normalment comporten més patiment que d’altres, encara que tots serveixen per aprendre. Jo procuro, tant com puc, seguir el meu camí amb consciència i acompanyar les persones que volen fer el seu. Perquè penso que el procés d’anar assumint la responsabilitat que ens pertoca a cadascú és també el camí de la felicitat.