LA BELLESA

Estic escoltant una cançó. De sobte m’he adonat que em produeix una sensació difícil de descriure, em fa sentir una espècie de pessigolleig que em recorre el cos, crec que puc sentir l’enorme bellesa d’aquesta peça. Però, quines coses són boniques? La bellesa està en algun lloc en particular? D’entrada diria que la bellesa deu dependre de qui observa. Això explica que una mateixa cosa la trobem preciosa en un moment i en un altre no li vegem res d’especial. Tinc la temptació de pensar que llavors la bellesa està només en la nostra mirada, en les oïdes... en els sentits i no pas en els objectes i en els éssers vius. Però intueixo que tot el que hi ha a l’univers és bell, o com a mínim té un potencial de bellesa. Perquè de vegades connecto amb aquest potencial i qualsevol cosa és especial, única i sorprenent. Us volia mostrar dos experiències meves de bellesa. La primera és sobre una vivència que vaig tenir a Londres l’any passat. Estava en un parc, asseguda en un banc senzill, de fusta, al voltant d’uns roures. En aquell moment em va sortir d’escriure el que em passava pel cap (i vaig procurar plasmar-ho de forma poètica, no sé si amb gaire encert).

El vent passa, sense cap fre.
La llum penetra entre una capa fina de núvols homogènia
i s’escola entre les fulles
creant una lleugera ombra.
Vull ser aquí, en aquest moment, dins meu.
No vull viure més fora de mi amb qualsevol excusa
per evadir-me de la vida i del dolor.
Vull endinsar-m’hi sense por, sentir el vent a la cara
i la humitat de la llàgrima que llisca galta avall.
Vull comprendre,
però la meva sola intenció m’impedeix fer-ho.
Busco el silenci,
però la cerca va acompanyada del soroll.
I la constant contradicció
no té sortida perquè les dues opcions pertanyen a la ment.

L’altra experiència va passar l’altre dia, quan em van regalar un poema. El regal en sí em va fer molta il•lusió però voldria destacar que la bellesa que vaig captar en la poesia anava més enllà. La bellesa estava en l’expressió de l’autenticitat de la persona a través de les seves paraules.

Estic aprenent a estimar,
quan creia que ja en sabia.
No sé quan temps portarà.
Potser, tota la vida.
No vull omplir d’excuses el temps.
He de transformar tots els moments
en testimoni del que sóc.
Avui per avui, encara és poc.
L’amor que jo vull viure
és el que sentia quan vaig escriure.
Però em falta fer-lo present.
I estimar, estimar-te, en tot moment.

Potser la bellesa està en tota criatura que s’expressa de forma autèntica? Potser sí, seguiré investigant...