MIRATGES

Alguns de nosaltres tenim tendència a la crítica. Aquesta és una actitud bastant acceptada a la nostra societat i, de fet, hi ha qui és especialista a trobar el punt flac de l’altre i a posar-lo de relleu. Vist des de fora és molt fàcil jutjar, com si tothom hagués de tenir les mateixes capacitats que nosaltres, en comptes d’intentar comprendre-ho des de la situació i els recursos de l’altra persona. Com diu el refrany veiem la palla a l’ull de l’altre i no la biga en el propi. I és que criticar és una bona estratègia per evadir-nos dels nostres problemes: mentre estem capficats en quina una n’ha fet el veí ens oblidem que casa nostra fa aigües.

Malgrat tot, aquesta actitud pot ser un bon punt de partida per caminar i créixer. D’una banda, podem cultivar l’amor, la compassió i la humilitat des de la comprensió del moment que viu l’altra persona. Qui sap què hauríem fet nosaltres enmig d’una situació així. A més, aquestes tres virtuts (amor, compassió i humilitat) ens permeten desfer les vivències amargues i poder perdonar, de manera que sanem les nostres ferides i, per tant, som més feliços.

Per altra banda, la tendència a la crítica ens pot servir de mirall, de reflex del que hem de treballar nosaltres, independentment de qui tinguem davant. Què tinc jo del que veig que no m’agrada? El que fa l’altre em ressona per alguna cosa meva? Per què em toca això que l’altre fa? Aquesta actitud reflexiva és una forma de començar a responsabilitzar-se de les coses pròpies, en comptes de viure immers en les dels altres.

Així doncs, podem redirigir el que veiem en l’altre com a mirall del que podem aprendre. D’aquesta manera deixem de voler ajudar els altres −de voler-los canviar− i assumim l’únic poder que tenim: ajudar-nos a nosaltres mateixos i fer alguna cosa per cuidar-nos.