L’ÀLIGA

Text extret del butlletí informatiu mensual d’Alecés i Cintra Sant Cugat (butlletí núm. 4, febrer 2013). Alecés, Instituto de Psicoterapia Integrativa (www.aleces.com)

El águila es el ave que posee la mayor longevidad de su especie. Llega a vivir 70 años. Pero para llegar a esa edad, a los 40 años de vida tiene que tomar una decisión.

A los 40 años sus uñas curvas y flexibles ya no consiguen agarrar a las presas de las que se alimenta. Su pico alargado y puntiagudo se va curvando hacia su pecho. Apuntando contra el pecho están las alas, envejecidas y pesadas por las gruesas plumas. ¡Volar es ahora muy difícil!

Entonces el águila tiene sólo dos alternativas: Morir... o enfrentar un doloroso proceso de renovación que durará 150 días. Ese proceso consiste en volar hacia lo alto de una montaña y refugiarse en un nido, próximo a una pared, donde no necesite volar.

Apenas encuentra ese lugar, el águila comienza a golpear contra la pared con su pico hasta conseguir arrancárselo. Apenas lo arranca debe esperar a que nazca un nuevo pico con el cual después va a arrancar sus viejas uñas. Cuando las nuevas uñas comienzan a nacer, prosigue arrancando sus viejas plumas. Y después de cinco meses, sale victoriosa, con su famoso vuelo de renovación y entonces dispone de... ¡30 años más de vida!

A veces nos preguntamos: ¿Por qué renovarnos? En nuestra vida, muchas veces, tenemos que resguardarnos por algún tiempo y comenzar un proceso de renovación. Para que reanudemos un vuelo victorioso, nos debemos desprender de ataduras, costumbres y otras tradiciones del pasado. Solamente libres del peso del pasado, podremos aprovechar el valioso resultado de una... ¡RENOVACIÓN!

 

SOLSTICI D’HIVERN

Fa un temps que estic fent canvis profunds, un procés que va des del nucli cap enfora. Aquestes transformacions internes s’estan traduint inevitablement en externes. Al setembre vaig començar en un nou espai, al Centre de Salut Latay de Sant Cugat, i ara materialitzo simbòlicament aquest procés de transformació a través del canvi d’imatge del meu perfil professional. Estic fent targetes noves, ara el bloc té un disseny diferent, he canviat la meva foto... fins i tot la forma d’explicar el que faig ha canviat.

M’agrada aprofitar el dia d’avui per donar a conèixer aquestes novetats. Perquè ja és hivern, perquè aquesta nit ha sigut la més llarga de l’any i és des del lloc més fosc i profund que sorgeix l’inici de la vida, cada cop amb més i més llum.

Us desitjo molt bones festes!

Que les benediccions d’amor, alegria, prosperitat, bona salut i felicitat us arribin amb força!

UNITAT I SEPARACIÓ

Des del punt de vista espiritual, es dóna molta importància a les experiències d’unitat, de sentir que som un amb el Tot. Malgrat això, és important ser conscients que pel fet de viure a la Terra, de ser éssers humans, estem en una experiència de dualitat. Ho podem observar perquè tot el que existeix té el seu contrari (i els conseqüents matisos): blanc i negre, alegria i tristesa, sud i nord, treball i descans, estar despert i dormir, dependència i independència, felicitat i infelicitat, unió i divisió...

A nivell psicològic, alguns processos de separació són indispensables per estar sans i augmentar el creixement personal i espiritual. Per exemple, el procés normal de maduració d’una persona comporta una separació progressiva dels cuidadors. La simbiosi física inicial amb la mare segueix després de néixer a un nivell psicològic. I sort d’això perquè una criatura no té desenvolupades totes les característiques per poder sobreviure (no pot protegir-se ni caminar, no té desenvolupat el raonament lògic adult, no sap com gestionar les emocions, no coneix les normes socials i de convivència, etc). A mesura que creix, és important que els pares vagin retirant-se progressivament de les funcions que ocupaven perquè el fill pugui assajar-les i desenvolupar-les, és a dir, madurar. En aquest camí tot sovint hi ha dificultats i, fins i tot, moltes persones passen per la vida sense haver finalitzat aquest procés d’individuació (de vegades la dependència parental s’acaba substituint per altres dependències com la de parella). En el llibre L’art d’estimar, Erich Fromm explica que el procés de madurar i esdevenir un individu diferent dels altres, únic, és un requisit necessari per poder desenvolupar l’art d’estimar. L’autor parla de l’amor madur com l’element que ens permet experimentar la unitat sense renunciar a la individualitat:

“El que compta és que sapiguem a quin tipus d’unió ens referim quan parlem d’amor. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica? (...) Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor madur és una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home, una força que travessa les parets que separen l’home del proïsme, que l’uneix amb els altres; l’amor li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i, tot i això, li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor, es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un, però continuen sent dos.”

Per un altre cantó, més a nivell social,  aquests dies el debat sobre la independència de Catalunya està a l’ordre del dia i voldria comentar-lo (molt per sobre) des del punt de vista que aquí estic tractant. D’una banda, sembla que el procés que estem fent com a humanitat fa passos cap a la unió (amb la polaritat avantatges/desavantatges ben present, com en el cas de la globalització) i que això pot ser molt desitjable, sobretot si és en termes de responsabilitzar-nos del nostre paper en el planeta. D’altra banda, alguns col·lectius, regions, etc. avancen cap a la diferenciació i fins i tot proposen la creació de nous estats. Té sentit posar noves fronteres? Encara que la pregunta podria donar per escriure un llibre sencer i sembla un tema que poc té a veure amb la meva professió, m’agradaria assenyalar alguns aspectes de la relació entre Catalunya i Espanya per entendre si és saludable o no. Primerament, podem analitzar com es va iniciar la unió: en el cas de Catalunya formant part d’Espanya va començar quan va perdre la Guerra de Successió i va ser ocupada (s. XVIII); evidentment, no va ser una unió volguda per les dues parts. Podem seguir observant el tipus de relació que es va establir amb la unió: un cop perduda la guerra, es van imposar les lleis, la llengua, la moneda, etc. de Castella, en una clara relació de dominador/dominat. Un altre element important és observar la manera com la relació ha evolucionat: des del meu punt de vista, encara estem molt lluny de tenir una relació de respecte mutu, en què cada part pugui mantenir la seva individualitat i integritat, és a dir, és una relació poc saludable i amb molt poc “amor madur”.

Així doncs, paradoxalment, algunes divisions socials poden portar a unions més elevades en el sentit de relacions més igualitàries i respectuoses. M’imagino una relació entre Catalunya i Espanya en què cada una respecta l’altra i ja no cal una actitud d’atac o de defensa constants: els límits estan clars i ja no s’envaeix l’espai de l’altre (ni per dominar-lo ni per fer-lo canviar). A més, aquesta separació dóna l’oportunitat de desenvolupar tot el potencial de cada part, que podrà fer créixer aquelles capacitats que havia cedit a l’altra. Es pot pensar de la mateixa manera per a les relacions entre persones. Dues persones adultes que estan “enganxades” i que “no poden viure l’una sense l’altra” estan descomptant moltes de les seves capacitats perquè inconscientment han cedit una part del seu poder en l’altra. De fet, una persona psicològicament sana és aquella que pot fondre’s amb una altra durant la trobada i després recuperar els seus límits havent-se enriquit amb la relació. En altres paraules, es mou dins de la polaritat unió/separació sense quedar atrapada a cap dels extrems. També en el pla espiritual, l’anhel per aconseguir la unitat des del menyspreu a la dualitat és una espiritualitat poc sana (i probablement una trampa de l’ego). En definitiva, el camí de la unitat passa indefectiblement per la integració de totes les parts, passa per acollir tot el que vivim durant la nostra existència, ja siguin experiències d’unió o de separació.

UNA PERSONA, DUES MIRADES

Hi ha diverses formes de viure l’experiència d’una mateixa, dels altres i del món. Però, a grans trets, es poden diferenciar dues maneres que crec que són contraposades, encara que normalment coexisteixen en tots nosaltres.

De vegades, no m’agrada com actuo o com sóc. Són les mateixes vegades que tinc una lluita interna més o menys evident, en què una part de mi voldria fer-ne fora una altra, o com a mínim tapar-la perquè ningú la vegi. D’altres, en canvi, vaig a la una i tot està bé com està. En el meu sistema format de subsistemes interrelacionats, cada part aporta el que bonament pot.

En certs moments, tot m’afecta i estic a la que salto. Qualsevol cosa la visc com un atac i, per tant, m’he de defensar. El meu valor està en joc en aquell comentari o en la mirada de l’altre, o sigui que he de demostrar que sóc bona, molt bona. I, si cal, competir per sotmetre l’altre i quedar per sobre. O a l’altre extrem: tothom és millor que jo, la meva opinió no és important, no val la pena intentar res perquè segur que em sortirà malament. Però tot això està dins del mateix sac. L’altra mirada és la de la consciència que res del que faci, digui o sigui pot afectar el meu valor com a persona. Només pel fet de ser persona ja tinc el mateix valor que qualsevol altra, ni més ni menys, i estic dotada d’una dignitat essencialment inviolable. Això em permet respectar-me i respectar els altres i, la consciència que de vegades no puc estar en aquesta posició (estic a la d’abans), em permet entendre l’altre sense qüestionar el meu valor. Des d’aquí res és personal, cadascú fa el millor que pot a cada moment.

Hi ha dies que sóc intolerant amb els actes dels altres perquè algunes coses són inacceptables i és impossible que no sàpiguen que allò és bàsic. Com pot ser que no se n’adoni? Jo no ho faria pitjor ni volent. Altres cops, el punt de mira sóc jo mateixa i llavors tinc molt bona punteria. Em jutjo i em condemno, em castigo perquè fent les coses tant malament no em mereixo res de bo. Però altres dies estic en una posició diferent. Sé i sento amb tot el meu ser que cadascú té una història i circumstàncies, unes experiències que l’han portat fins on està. No tinc cap dret a jutjar ningú perquè no conec les vivències que l’han portat a fer això que no m’agrada. Ni tampoc em jutjo a mi perquè sé que faig el millor que puc a cada moment. Això sí, aprenc de cada experiència.

De vegades penso que el món és una merda i que està ple de gent dolenta, mentidera i avariciosa. Que tot està perdut i no hi ha res a fer perquè als que manen només els interessen els diners. O, al contrari: el món és fantàstic i qui no està bé és perquè vol. Jo controlo tot el que em passa i creo el món que vull per a mi. Altres vegades, des de l’altra mirada, reconec la complexitat del món. Tinc present que les condicions socials em condicionen però que les meves accions individuals i col·lectives acaben formant les condicions socials. Sóc conscient que vivim en un context difícil per a moltes persones i jo procuro crear-me bones circumstàncies per tirar endavant els meus projectes. A més, tinc ganes de contribuir a crear una societat millor des de l’amor cap a mi i cap als altres. És a dir, faig tot el que està a les meves mans i accepto allò que no ho està.

I, com que no goso posar un nom definitiu per a aquestes dues formes de funcionar, deixo a l’aire algunes parelles que podrien anar a banda i banda. Personalitat vs. Essència, Ego vs. No-ego, Amor des de l’escassetat vs. Amor des de l’abundància, Divisió vs. Unitat, ... En fi, segur que se’n poden treure moltes més. Alguna proposta?

CAMINS

Ahir reflexionava amb un amic sobre el camí d’anar creant la meva pròpia forma d’exercir aquesta professió que no sé ben bé quin nom posar-li: kinesiòloga, terapeuta alternativa, acompanyant de processos?

Mica en mica vaig descobrint i elaborant la meva manera de fer. Trobo molt bé que hi hagi persones que es concentrin a aprofundir en una sola tècnica i la portin a terme amb precisió. Cada mètode s’ha de conservar perquè arribi a molta gent i amb tota la seva potència. En aquest sentit estic molt agraïda a la Sanació Prànica per tot el que m’aporta, pels mestres que tinc, per l’aprenentatge que vaig fent i també per la proposta de camí espiritual amb l’Arhatic Yoga. Tot i això, jo sóc de vocació integradora. Cada cop sóc més conscient que per a mi les tècniques són eines per poder acompanyar persones i que m’agrada adequar-les a qui tinc davant, al seu moment vital i al que vol treballar.

Vaig tenir la sort que la Kinesiologia Holística fos el meu primer contacte terapèutic i de formació. És una tècnica integradora de per sí, que em permet anar-hi sumant tot allò que aprenc dels estudis i de la meva experiència. Estic profundament agraïda d’haver tingut al Francesc Marieges com a professor, una persona que entrega els coneixements al servei del camí de cada persona perquè cada terapeuta la pugui aplicar d’acord amb la seva idiosincràsia. I veritablement m’estic prenent la llibertat d’adaptar la Kinesiologia Holística i de reinventar-la al que jo sóc.

Darrerament, els estudis de Psicologia i sobretot el Màster de Psicoteràpia Integradora Humanista també m’estan aportant moltíssim: perspectives teòriques que concorden amb els meus valors i la meva forma d’entendre la relació terapèutica, tècniques que provenen de diferents models per aplicar segons les necessitats de cada moment, etc. Fa temps pensava que hauria d’anar estudiant models per aquí i per allà (Gestalt, Anàlisi Transaccional, Teràpia Familiar Sistèmica, Tècniques Psicocorporals, ...) per poder agafar el millor de cada casa i integrar-los a la meva manera però he tingut la sort de trobar un model integrador fet amb rigor i saviesa a l’Institut Erich Fromm (on faig el màster).

La meravella de tot això és que puc dedicar-me al que més desitjo i em fa feliç, acompanyar persones en els seus processos vitals. I que en aquest donar suport als camins dels altres jo també aprenc i creo el meu camí.

Moltes gràcies a tots.