Des del punt de vista
espiritual, es dóna molta importància a les experiències d’unitat, de sentir
que som un amb el Tot. Malgrat això, és important ser conscients que pel fet de
viure a la Terra, de ser éssers humans, estem en una experiència de dualitat. Ho
podem observar perquè tot el que existeix té el seu contrari (i els conseqüents
matisos): blanc i negre, alegria i tristesa, sud i nord, treball i descans,
estar despert i dormir, dependència i independència, felicitat i infelicitat,
unió i divisió...
A nivell psicològic, alguns
processos de separació són indispensables per estar sans i augmentar el
creixement personal i espiritual. Per exemple, el procés normal de maduració
d’una persona comporta una separació progressiva dels cuidadors. La simbiosi
física inicial amb la mare segueix després de néixer a un nivell psicològic. I
sort d’això perquè una criatura no té desenvolupades totes les característiques
per poder sobreviure (no pot protegir-se ni caminar, no té desenvolupat el raonament
lògic adult, no sap com gestionar les emocions, no coneix les normes socials i
de convivència, etc). A mesura que creix, és important que els pares vagin
retirant-se progressivament de les funcions que ocupaven perquè el fill pugui
assajar-les i desenvolupar-les, és a dir, madurar. En aquest camí tot sovint hi
ha dificultats i, fins i tot, moltes persones passen per la vida sense haver
finalitzat aquest procés d’individuació (de vegades la dependència parental
s’acaba substituint per altres dependències com la de parella). En el llibre L’art d’estimar, Erich Fromm explica que
el procés de madurar i esdevenir un individu diferent dels altres, únic, és un
requisit necessari per poder desenvolupar l’art d’estimar. L’autor parla de
l’amor madur com l’element que ens permet experimentar la unitat sense
renunciar a la individualitat:
“El que compta és que
sapiguem a quin tipus d’unió ens referim quan parlem d’amor. ¿Ens referim a
l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles
formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica? (...) Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor madur és una unió amb la condició de
preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home,
una força que travessa les parets que separen l’home del proïsme, que l’uneix
amb els altres; l’amor li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i,
tot i això, li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor, es
dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un, però continuen sent
dos.”
Per un altre cantó, més a
nivell social, aquests dies el debat
sobre la independència de Catalunya està a l’ordre del dia i voldria
comentar-lo (molt per sobre) des del punt de vista que aquí estic tractant. D’una
banda, sembla que el procés que estem fent com a humanitat fa passos cap a la
unió (amb la polaritat avantatges/desavantatges ben present, com en el cas de
la globalització) i que això pot ser molt desitjable, sobretot si és en termes
de responsabilitzar-nos del nostre paper en el planeta. D’altra banda, alguns
col·lectius, regions, etc. avancen cap a la diferenciació i fins i tot proposen
la creació de nous estats. Té sentit posar noves fronteres? Encara que la
pregunta podria donar per escriure un llibre sencer i sembla un tema que poc té
a veure amb la meva professió, m’agradaria assenyalar alguns aspectes de la
relació entre Catalunya i Espanya per entendre si és saludable o no. Primerament,
podem analitzar com es va iniciar la unió: en el cas de Catalunya formant part
d’Espanya va començar quan va perdre la Guerra de Successió i va ser ocupada
(s. XVIII); evidentment, no va ser una unió volguda per les dues parts. Podem
seguir observant el tipus de relació que es va establir amb la unió: un cop
perduda la guerra, es van imposar les lleis, la llengua, la moneda, etc. de
Castella, en una clara relació de dominador/dominat. Un altre element important
és observar la manera com la relació ha evolucionat: des del meu punt de vista,
encara estem molt lluny de tenir una relació de respecte mutu, en què cada part
pugui mantenir la seva individualitat i integritat, és a dir, és una relació poc
saludable i amb molt poc “amor madur”.
Així doncs, paradoxalment,
algunes divisions socials poden portar a unions més elevades en el sentit de
relacions més igualitàries i respectuoses. M’imagino una relació entre
Catalunya i Espanya en què cada una respecta l’altra i ja no cal una actitud
d’atac o de defensa constants: els límits estan clars i ja no s’envaeix l’espai
de l’altre (ni per dominar-lo ni per fer-lo canviar). A més, aquesta separació
dóna l’oportunitat de desenvolupar tot el potencial de cada part, que podrà fer
créixer aquelles capacitats que havia cedit a l’altra. Es pot pensar de la
mateixa manera per a les relacions entre persones. Dues persones adultes que
estan “enganxades” i que “no poden viure l’una sense l’altra” estan descomptant
moltes de les seves capacitats perquè inconscientment han cedit una part del
seu poder en l’altra. De fet, una persona psicològicament sana és aquella que
pot fondre’s amb una altra durant la trobada i després recuperar els seus
límits havent-se enriquit amb la relació. En altres paraules, es mou dins de la
polaritat unió/separació sense quedar atrapada a cap dels extrems. També en el
pla espiritual, l’anhel per aconseguir la unitat des del menyspreu a la
dualitat és una espiritualitat poc sana (i probablement una trampa de l’ego).
En definitiva, el camí de la unitat passa indefectiblement per la integració de
totes les parts, passa per acollir tot el que vivim durant la nostra
existència, ja siguin experiències d’unió o de separació.
